'¡Qué suene la música!': cors a la rereguarda

Conflicte bèl·lic a l’Afganistan. Oficials i soldats parteixen cap al front després d’uns dies de tens permís. Però la càmera no es trasllada amb els homes al front, sinó que es queda amb les seves dones, filles i companyes a la base militar. Aquesta és una pel·lícula de rereguarda, variant genèrica que va aconseguir grans èxits al Hollywood de la segona guerra mundial com ‘La señora Miniver’.

Però en aquell guardonat drama del 1942 el protagonisme requeia en una dona que seguia amb la vida diària a casa mentre esperava la tornada del seu marit i el seu fill. A ‘¡Qué suene la música!’, el protagonisme recau en més d’una dotzena de dones, i la seva comesa no és mantenir la casa o contribuir a l’esforç bèl·lic cosint o acudint a les fàbriques. En el seu cas, és organitzar-se i conèixer-se mútuament per formar un cor musical que acabarà actuant fora dels límits de la base militar.

El fet musical

Notícies relacionades

Kristin Scott-Thomas: «En la meva carrera he utilitzat el trauma com a gasolina»

Amb el peu esquerre

No és estrany que el director d’aquest film sigui Peter Cattaneo, a qui fins avui se’l recordava bàsicament per ‘Full monty’, film del 1997 que presentava els problemes de la classe obrera a través del filtre distès d’un espectacle musical de ‘striptease’ masculí. Gairebé tota la seva obra posterior ha sigut organitzada al voltant del fet musical: ‘Lucky break’ se centrava en la transformació escènica i musical d’un grup de reclusos en una violenta penitenciària, mentre que ‘Un rockero de pelotas’ tenia com a personatge principal un veterà bateria de rock que tenia una segona oportunitat a la banda del seu nebot.

Cattaneo es mou bé en aquesta equació drama-musical-comèdia. Compta amb un molt bon repartiment i un guió farcit de col·lisions entre les dones, tant pel que fa a la idea de la música com a la seva comesa com a mullers de guerra. És tou i efectiu. No enganya i ofereix el que promet. Però la contesa continua sent allà fora.