'Papicha, sueños de libertad:' feminisme pel broc gros

En part inspirada en la seva experiència personal, la primera pel·lícula de Mounia Meddour retrocedeix dues dècades en el temps per situar-se a Algèria durant la guerra civil, quan el fonamentalisme exerceix la violència a fi d’imposar una interpretació estricta de l’Islam al conjunt de la societat, i en concret posa el focus en una jove universitària que aspira a fer carrera al món de la moda, i que decideix rebel·lar-se contra la misogínia imperant organitzant una desfilada.

‘Papicha’ funciona particularment bé quan se centra a capturar moments de camaraderia femenina i a retratar els esforços de la protagonista i el seu entorn per viure les seves vides en un temps de traumàtica transformació. No obstant, tot i que és impossible no compartir la indignació de la pel·lícula per les atrocitats legitimades en nom de la religió, també ho és ignorar que a Meddour se li’n va molt la mà a l’hora de deixar-ho clar. Al llarg del metratge la directora fica amb calçador en la trama elements argumentals l’única funció dels quals és remarcar el missatge, abusa del lirisme fàcil i el melodrama més histèric i, arribat el moment, abandona tota lògica narrativa a fi de fer-nos un nus al coll.