La sopa de farigola de Josep Pla

En aquell moment, l’homenot de Palafrugell menja molt poc. Primer, perquè mai va ser un golafre («demano una cuina simple i lleugera, sense cap element de digestió pesada, una cuina sense taquicàrdies», escriu a ‘El que hem menjat’). I segon, pels maleïts queixals. La senyora Vergés, dona del seu editor, ha d’acompanyar-lo una vegada i una altra a casa del dentista a Barcelona perquè li faci i ajusti la dentadura postissa, segons consigna l’escriptor al seu dietari ‘La vida lenta’: «Sensació rara. No em cap la llengua a la boca i parlo molt malament. Em molesta».

Tot i que l’amo del Motel Empordà es desviu per obrir-li la gana, Josep Pla s’encastella a estalviar-se l’esforç de mastegar: amb prou feines una sopa d’all o de farigola, una cueta de lluç bullit, pèsols, flam, crema de Sant Josep, tot ben macerat en vi, cafè i whisky. El Johnnie Walker va bé per orinar, diu.

En una ocasió, Mercader, el gran renovador de la cuina catalana –va treure les seques i les estovalles de quadros; va sofisticar els plats sense ostentacions, temperant sabors– intenta que l’avi provi una creació nova, el pastís fred de tord, però Pla arrufa les celles: «Miri, Mercader, els tords, com les becades, s’han de menjar rostits. I prou [...] No em vingui amb modernismes, vostè ara». L’escriptor prefereix la cuina arcaica: un bon estofat de conill, el bacallà cuinat amb patates o l’escudella i carn d’olla.

Aquesta deliciosa anècdota i moltes altres es desgranen en un llibre acabat de publicar per l’editorial Gavarres, de Cassà de la Selva, el volum titulat ‘Històries de Josep Pla’, on es recullen les prolongades i sucoses converses de sobretaula mantingudes amb Josep Valls, que va ser gerent del Motel Empordà i també xòfer, barber, confident i fins i tot amic de l’escriptor, tot i que per edat podria haver sigut el seu pare. L’obra conté també fotografies històriques molt poc vistes, com la de Pla a l’habitació de la seva mare, al mas de Llofriu, al mateix llit on va morir, el 23 d’abril del 1981.

Meravella del llibre la prodigiosa memòria de Valls, que transcriu paraula per paraula les xerrades compartides amb l’autor d’‘El quadern gris, des del 1973 fins a la seva mort, amb una justesa i to tan aconseguits que sembla estar sentint el genial rondinaire en directe, en carn i ossos mortals: «Ah, això és pernil ‘serrano’? De Jabugo? Bufa! Deu ser molt car això... Nosaltres menjarem quatre anxoves».

Més que converses, es tracta en realitat de monòlegs, de llargs soliloquis d’un Pla torrencial, tremend, colossal. Pura oralitat. Recitacions en les quals barreja sarcasmes, sentències i opinions sense filtre. Parla de tot. De literatura, viatges, religió, dones, de la lletra de les havaneres. De política: «Aquest és un país de lladres, sap?». I, per justificar-ho, argumenta que a les capses de llumins diu «quaranta fòsfors» i, si els comptes, et surten, 39, 38, 37...

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

És un Pla que plora a l’escoltar les notes de ‘Rossinyol, que vas a França’. A la mort de Mercader, es permet donar consells al successor, Subirós: no estiri més el braç que la màniga; mai es deixi enlluernar; sigui més aviat crític i pessimista, com els pagesos. També li va dir: «Vesteixi’s d’amo». 

No és estrany que Josep Pla freqüentés tant el Motel de l’Empordà: el mimaven com a un nen. L’escoltaven. Mentre que en el silenci i la solitud de la masia, amb la pota lligada al dur banc de l’escriptura, només sentia passar el vent, la tramuntana que s’entaulava, freda i forta, sobre horts i blatdemorars.