Burt Bacharach, per a altes hores de la nit

El segle XX s’allunya de l’horitzó cultural a marxes forçades, però queden reflexos de la vella pols d’estrelles flotant en l’aire. Esclats de vitalitat com els de Burt Bacharach, compositor d’alt llinatge, la refinada ploma (al costat del lletrista Hal David) de fites universals com ‘I’ll never fall in love again’, ‘What the world needs now is love’, ‘Alfie’, ‘Say a little prayer’, ‘The look of love’... I tantes d’altres. Es mostra actiu i ben despert, als 92, en aquest mini-CD, ‘Blue umbrella’, de cinc cançons proveïdes de la seva elegant firma distintiva.

Tot i que de vegades s’hagi acusat Bacharach de cursi i tou, associant-lo sense més ni més a l’‘easy listening’ de batalla, al llarg dels anys la seva obra ha sigut piropejada per grans autors del pop, incloent lluminàries com Stephin Merritt (The Magnetic Fields), Neil Hannon (The Divine Comedy) o Elvis Costello, amb qui va compartir el frondós àlbum ‘Painted from memory’ (1998). Com en aquella ocasió, Bacharach ha elaborat aquesta obra mà a mà amb un altre compositor, Daniel Tashian. És el seu primer treball amb cançons noves des d’‘At this time’ (2005), si bé el 2017 va firmar la banda sonora d’‘A boy called Po’.

Encreuament de camins

Tashian va treballar en la producció de ‘Golden hour’ (2018), de la cantant country-pop Kasey Musgraves, disc que va arribar a les orelles de Bacharach i que li va donar un premi Grammy a la gala del gener passat. Per aquestes dates tots dos començaven a col·laborar en una cançó per a la jove Melody Federer que es va anar desviant i donant forma a un projecte amb llum pròpia. Ni el confinament va poder amb aquesta rampant complicitat: la parella es va dedicar a compondre per FaceTime. S’ha d’afegir que Tashian presenta una sintonia natural amb l’estil pop sofisticat de Bacharach, i no hi ha més que sentir la seva recent producció de ‘Been around’, el brillant, llargament esperat (16 anys), segon disc d’A Girl Called Eddy.

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

I bé, ‘Blue umbrella’ transpira ‘bacharachisme’ des dels seus primers compassos en la majestuosa ‘Bells of St. Augustine’, amb els seus distingits girs harmònics sobre el matalàs confortable del piano. Disc que gira entorn de la solitud i que dialoga amb el clima d’‘At this time’. Si allà, ell mateix va procedir a cantar amb el seu registre apergaminat, aquí trasllada la tasca a la veu esvelta de Tashian.

‘Blue umbrella’ t’introdueix en un estat d’encantament i nocturnitat, camí de les «wee small hours of the morning» a què va cantar Sinatra, a través del sedós ‘groove’ de ‘Whistling in the dark’, de la tensa suavitat de la peça titular, del mig temps expectant ‘Midnight watch’ i de la fosa de ‘We go way back’, potser somiant Dionne Warwick. Cinc cançons, no més. El segle XX s’allunya, però Burt Bucharach segueix aquí.