DESPRÉS D'UNA LLARGA MALALTIA

Mor Alan Parker, director de 'Crema Mississippi' i 'L'Exprés de Mitjanit'

El cineasta britànic, de 76 anys, havia dirigit també films tan populars com 'Fama', 'El cor de l'àngel' i 'Las cenizas de Ángela'

zentauroepp34150808 icult200731185135

zentauroepp34150808 icult200731185135 / DARRIN ZAMMIT LUPI

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

‘L’Exprés de Mitjanit’ i ‘Fama’. Amb aquests dos títols, el director britànic Alan Parker es va fer un nom important en el cine de finals dels 70. Hi va haver altres títols abans (‘Bugsy Malone, nieto de Al Capone’) i després (‘El mur de Pink Floyd’ , ‘Birdy’, ‘El cor de l’àngel’, ‘Crema Mississippi’, ‘Evita’, ‘Las cenizas de Ángela’). Però són sens dubte la pel·lícula més o menys ‘exploit’ sobre el dur règim a les presons turques i el relat de com es formen els nous artistes en una escola musical i de dansa de Nova York, els títols pels quals Parker passarà a la posteritat d’un cine britànic en què va compartir lideratge amb Ridley Scott, Hugh Hudson i Roland Joffé. Va ser un dels fundadors del Director’s Guild of Great Britain, el sindicat de directors britànics creat el 1983 en una reunió al famós club londinenc de jazz Ronnie Scott’s.

Mort avui als 76 anys a causa d’una llarga malaltia terminal, segons ha informat amb una nota breu el British Film Institute i un portaveu de la família, Parker es va formar en la publicitat, el bressol estilístic dels directors britànics més importants de la seva generació. Mitja dècada abans de l’eclosió d’aquest nou cine anglès materialitzada per ‘Carros de foc’, de Hudson, Parker debutava amb ‘Bugsy Malone, nieto de Al Capone’ (1976), una relectura infantil i musical del cine de gàngsters protagonitzada per Jodie Foster el mateix any en què feia de prostituta adolescent en un film ben oposat, el novaiorquès ‘Taxi Driver’ de Martin Scorsese.

Primera nominació a l’Oscar

Les formes amables d’aquell debut es van tornar cruesa expositiva, no exempta de sensacionalisme, a ‘L’Exprés de Mitjanit’ (1978), film pel qual va rebre la primera de les seves dues nominacions a l’Oscar. Com Scott o Hudson, Parker va demostrar sempre que podia fer front als temes més diversos, amb resultats també variats, i que la coherència d’estil no s’adeien massa amb ell. Així va aparèixer dos anys després ‘Fama’ (1980), una d’aquestes pel·lícules que no ha resistit massa bé el pas del temps, però que en el seu moment va resultar terriblement efectiva. ‘There’s no bussiness like show bussiness’, venia a dir-nos altre cop un Parker ja plenament integrat en el cine nord-americà.

Va tenir després títols molt més interessants com ‘Crema Mississippi’ (1988), una diatriba bastant equànime i honesta contra el racisme nord-americà en el sud més profund del país durant els anys 60, que li va valer la segona nominació a l’Oscar com a director. O la tèrbola ‘El cor de l’àngel’ (1987), amb possiblement una de les millors interpretacions de Mickey Rourke, llavors en èxtasi comercial gràcies a ‘Nou setmanes i mitja’, en la pell d’un detectiu privat que acabarà enfrontant-se amb el diable en persona, personificat en Robert De Niro.

Pink Floyd i el Vietnam

En aquesta la seva millor època, en què va estudiar temes «forts» amb un estil visual efectista molt del seu temps, Parker va il·lustrar també en forma d’animació distòpica del disc de Pink Floyd ‘The Wall’, i va fer la seva particular aportació a les paranoies post-Vietnan amb ‘Birdy’ (1984), un film amb banda sonora de Peter Gabriel, i interpretació de Matthew Modine i Nicolas Cage, sobre un excombatent que creu tenir la facultat de volar. El seu posterior acostament al drama bèl·lic va resultar bastant més contingut: ‘Benvinguts al paradís’ (1990) evoca la vida als camps de concentració per als japonesos creats als Estats Units durant la segona guerra mundial.

Notícies relacionades

Amagats entre els seus films més coneguts apareixen dues obres gens menyspreables: el melodrama íntim ‘Después del amor’ (1982), amb Diane Keaton i Albert Finney, i la dislocada ‘El balneari de Battle Creek’ (1994), amb Anthony Hopkins.

Va tornar unes quantes vegades a les seves arrels més britàniques: ‘The commitments’ (1991), sobre un grup musical irlandès creat expressament per al film, i  ‘Las cenizas de Ángela’ (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt ambientada a la Irlanda dels anys 30, amb la independència, la depressió i la fam com a temes de fons. Enmig de les dues pel·lícules, Parker va dirigir el discutible musical ‘Evita’ (1996), adaptació de l’obra de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber amb Madonna fent d’Eva Perón, Antonio Banderas en la pell del Che Guevara i Jonathan Pryce com a Juan Perón. Va tancar la seva filmografia ja fa 17 anys amb ‘La vida de David Gale’.

Temes:

Obituaris Cine