Diego Cortés: «Amb Paco de Lucía em tremolaven les cames»

-¿Quina classe de concert s’ha inventat per aquest estiu?

-Vaig amb el meu fill, Dani Cortés, que m’acompanya a la guitarra, i un cantant, un gran tenor que es diu Sam, a seques. Toquem una mica de tot, des dels ‘Caramelos’, de Los Amaya, fins a ‘Aquellas pequeñas cosas’, de Serrat, i buleries meves, rumbes, alguna cosa de l’Albert (Pla)... Tot, arreglat a la nostra manera. En aquests bolos de sobretaula de La Donzella la gent s’anima de seguida. És un bon públic.

-La seva carrera és quilomètrica i amb alguns episodis poc coneguts. ¿Com va començar?

-Doncs als 9 anys, i en tinc 63. Amb el meu pare, Diego Cortés també, que tocava la guitarra, i la meva mare, Cristeta, la Gitanilla de Granada, que no era de Granada, però bé... Vam fer gires per Holanda, Bèlgica, Alemanya... Així vaig començar.

-¿Seguint l’estela de Peret?

-Doncs sí senyor, més o menys... A Peret el va conèixer als 14 o 15 anys. Ell va obrir un camí nou i ho va fer molt bé: rumbes que no feien pensar gaire la gent, que entraven com l’aigua. Però jo la rumba la feia més funky i no vaig adoptar el ventilador fins fa uns quants anys, amb el seu nebot, Miliu Calabuch. El ventilador és fàcil, però cal tenir aquella cosa, aquell aire, per tocar-lo. Hi ha músics que són virtuosos i que no saben fer bé el ventilador.

-¿Quin és el seu guitarrista número u?

-Paco de Lucía. El màxim exponent de tot. Vaig anar a veure’l i em tremolaven les cames. ¡Només de veure’l, ni tan sols estava tocant! Després, amb el meu grup, vaig fer gires amb ell. També Pat Metheny, que em va fer pensar en més coses que el flamenc.

-Amb 17 anys va debutar a Nova York, i no en un club, sinó al Madison Square Garden.

-Era molt jovenet... Això va ser perquè em va sortir anar a tocar a un creuer per les Bahames i Puerto Rico, i a un passatger li va agradar com tocava i em va fer la proposta. Jo sol amb l’orquestra, tot un concert, tocant ‘El amor brujo’, de Falla, i altres peces de guitarra clàssica, amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York. El que em va costar aprendre allò, quantes hores... Perquè jo no sé música; no llegeixo partitures. La por que tenia abans de sortir no l’hi desitjo a ningú. Després vaig tornar a Nova York amb Jaleo i amb l’Albert (Pla).

-Doncs després va tocar amb Mike Oldfield al ‘Musical Express’ d’Àngel Casas, el 1980.

-Després de compartir cartell amb ell i amb els Ramones a la Festa de Treball, a Montjuïc, davant 250.000 persones. Ell em va veure tocar llavors i va demanar a Àngel Casas que jo hi fos. Vam tocar un tema nostre, ‘Pastosa’. Bon tio, molt músic. Diferent de Santana, amb qui vaig tocar a la Monumental, amb Larry Coryell, i que em va semblar un tio raríssim, passat d’ego.

-Als 90 va crear Jaleo i, després, Kejaleo, grup que en el seu únic àlbum (‘Alaire’, 2013) compta amb una superformació, amb Xavi Turull (Ojos de Brujo), el desaparegut Roger Blàvia i una jove cantant anomenada Rosalía.

-Vam fer un disc molt, molt, guapo. Era un grup massa bo. No és per llançar-me flors, però crec que Kejaleo ha sigut el millor grup de fusió flamenca de la història. Rosalía allà feia de tot: doblava melodies meves de la guitarra i cantava tots els meus temes.

-Li devia veure alguna cosa especial.

-Doncs, la veritat..., no. El que sí que vaig veure és que agradava molt. Ho feia molt bé, i la deixaves improvisar i et feia el que volia. Però el que ha passat amb ella m’ha sorprès moltíssim.

-La seva entesa amb Albert Pla es remunta al cd-single ‘Solitos’, de 1998. ¿Com s’entén la seva complicitat, venint de mons molt diferents?

-Quan em van parlar per primera vegada de l’Albert jo no coneixia la seva música; el meu món era l’avantguarda del jazz flamenc. Però Brauli Paz, el seu mànager, em va portar a veure’l. Al principi vaig pensar: «Aquest tio està com un llum, no sap cantar...». Però a mesura que avançava el concert, em vaig dir: «D’acord, però és un artistàs que et mors». Allà va començar tot.

-Vostè li dona solidesa instrumental.

-Amb mi, ell s’oblida de la guitarra i de la música. Sap que el seguiré tant si la caga com si no. El que fem és una fricada, un tio flamenc com jo, i ell, amb aquella fila... El respecte és mutu: mai ens hem dit una paraula més alta que l’altra, i això és dificilíssim.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-En tots aquests anys haurà fet festes majors en grans quantitats.

-Sempre les he anat fent: set, vuit, deu..., cada any. Ara, de gran, en faig més que abans, tot i que el que faig sigui més per a teatres i espais recollits que per a grans multituds. Però he après molt de les festes: allà te’n pots adonar que un tema teu que creies boníssim no serveix per res. La gent va passant per allà, i com no els enganxis, no et menges una rosca.