Música i pintura a Peralada

El Festival Castell de Peralada va continuar dissabte amb la seva edició ‘Livestream’ oferint una singular vetllada dedicada als treballadors de la sanitat –es va convidar diverses desenes de professionals de la salut a presenciar el concert en directe– a càrrec de la Simfònica del Gran Teatre del Liceu en una col·laboració amb l’artista gràfic Santi Moix. La idea era que una obra plàstica del creador català prengués forma inspirada en directe per la música que el conjunt orquestral oferia.

En el programa figuraven la ‘Simfonia Núm. 7 en La major, Op. 92’, de Ludwig van Beethoven, com a homenatge al 250è aniversari del naixement del geni alemany, compartint menú amb la també molt popular ‘Música per als reials focs d’artifici’ de Georg Friedrich Händel, dues peces festives ideals per a les nits d’estiu. Moix, que arribava al certamen de l’Empordà impressionat pel festival de focs artificials del Japó (‘Hanabi’), només va treballar amb la segona de les peces, una joia del Barroc creada sobretot per a metalls i percussió i per ser executada a l’aire lliure que en les seves transcripcions per a orquestra moderna acaba apareixent més aviat una peça per a banda si no s’interpreta amb l’elegància que exigeix.

Retransmissió opaca

Potser n’hi va haver a Peralada, però en la retransmissió –el festival és en ‘streaming’ – el so va aparèixer opac, pla i sense especial delicadesa en els matisos. Aquest detall es va apreciar més encara a l’obra de Beethoven, amb un ‘Allegro’ final que feia pujar els colors pel poc polit: el micro no oculta les fallades que en una sala s’empasten i s’integren. Els instruments es van escoltar parcel·lats, aïllats, aspecte que va accentuar l’efecte ‘enllaunat’ i en el qual va sortir guanyant la fusta. Potser el repertori simfònic no sigui el més apropiat per a aquest format.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

En Händel almenys hi va haver bona mètrica i les danses es van portar amb els ‘tempi’ requerits i es van aconseguir moments molt convincents sobretot en les més lentes.

La impecable realització televisiva de la primera part –tot i que s’abusés del pla del mestre– va donar pas, en la segona, a un excés de moviments i talls. Si les càmeres semblaven voler seguir Moix en els seus traços, sobraven les grues i els ‘travellings’ davant l’orquestra: o sigui, que es van trobar a faltar més plans fixos, sobretot de l’artista en plena creació. El resultat, una interessant ‘performance’ a l’estil ‘nou’ Liceu, tot i que és probable que Moix, amb una mica més de temps, hagués quedat més content amb el resultat final.