Un esgarrifós Nick Cave en 'Idiot prayer'

Davant la comunió de masses, la majestàtica intimitat de la veu i el piano en un enclavament amb pedigrí, el londinenc Alexandra Palace, aixecat el 1875. I en contrast amb la vibració física del concert, un cara a cara en rigorós ‘streaming’, amb la pantalla com a finestra. La gira de Nick Cave and the Bad Seeds va saltar pels aires (nova data, el 27 de maig del 2021 al Palau Sant Jordi), però aquest dijous vam poder assistir, de manera virtual, a un recital de l’australià a soles, a l’immens saló victorià, per trobar consol del desemparament i el duel.

Poca broma: espectacle de pagament (16 lliures, que són 17,58 euros), il·luminació elaborada, realització cinematogràfica. El concert no està disponible a internet. Al centre, el Fazioli negre de cua i el banquet en el qual Cave es va acomodar per abordar la primera peça, ‘Idiot prayer’, que donava títol al concert. Cançó de formes epistolars que al·ludeixen al dolor i a la fatalitat. «Tenim el que ens mereixem / petit colom, blanc com la neu», va entonar al desenllaç mentre deixava que les harmonies al teclat es fonguessin amb el silenci.

Ni una paraula

Ni aplaudiments, ni parlaments. Tan sols Nick Cave i la seva circumstància, tocant primer en la penombra i deixant que a poc a poc el banyessin feixos de llum groguenca, ocre, violàcia. L’únic gest d’informalitat va ser el d’anar tirant a terra els paperots amb anotacions i lletres de les cançons a mesura que les anava cantant. Cave litúrgic però sense rigidesa, modulant la veu amb expressivitat a través de les lletanies de ‘Sad waters’ o ‘Brompton oratory’.

Notícies relacionades

‘Sirat’, d’Oliver Laxe, representarà Espanya als Oscars 2026

Uber aposta per unes festes de La Mercè 2025 plenes de música

Ni el seu últim àlbum, ‘Ghosteen’ (2019), ni l’anterior, ‘Skeleton tree’ (2016), tots dos molt galantejats, van tenir gaire presència: dos temes i un, respectivament, entre els quals es pot citar el ‘Waiting for you’ que va udolar amb desconsol forçant la veu. Potser aquests discos, en els quals flota la memòria del seu fill Arthur, mort als 15 anys al caure d’un penya-segat, condiciona massa l’equilibri d’un concert. Sí que hi va haver una estrena, ‘Euthanasia’, balada atraient d’acords majors. El treball més citat va ser ‘The boatman’s call’ (1997), expiatori de les seves cavil·lacions espirituals i els seus cataclismes romàntics, amb la cimera d’‘Into my arms’ i els seus retrets al «déu intervencionista» i el morbo de ‘Black hair’, inspirada en la seva aventura amb PJ Harvey.

Cave no és un virtuós del piano, però va donar a les cançons la pulcritud i el toc que requerien, tant en cançons que encaixaven de manera natural amb aquest format (‘Nobody’s baby now’ o ‘The ship song’) com en peces associades a la catarsi muscular dels Bad Seeds: ‘The mercy seat’ i ‘Papa won’t leave you Henry’, elèctriques sense necessitat d’electricitat, amb els seus insans crescendos tallant el vent. Gran domini dels elements durant 21 cançons sense espai per a l’especulació ni el divertiment, en la tensió permanent del cos i l’ànima, donant-se la greu mesura d’aquest Nick Cave en temps de pandèmia.