'Madre oscura': de bruixes i d'adolescents

La mare fosca és un ésser maligne nascut d’arrels, roques i arbres segons el folklore anglosaxó. Surt de caça a la nit, alimentant-se dels oblidats. Aquesta informació l’aconsegueix el protagonista del film homònim buscant per internet en la ‘bruixapèdia’. Així és la pel·lícula, gens severa, un exercici terrorífic que respecta gairebé totes les regles del gènere. I les poques que se salta, se les salta bé. El segon llargmetratge dels germans Brett i Drew T. Pierce és una d’aquestes pel·lícules petites de terror que a partir d’un context concret, el confinament després de la pandèmia, es converteix en peça cobejada fins i tot abans de la seva estrena a les sales.

Els Pierce s’han nodrit d’un tipus de cine de terror. No en va, el seu pare, Bart Pierce, va ser el responsable dels efectes fotogràfics especials dels films de Sam Raimi ‘Possesión infernal’ i ‘Terroríficamente muertos’. Alguna cosa de Raimi, quan combinava sense prejudicis terror i humor, es pot rastrejar a ‘Madre oscura’.

Notícies relacionades

'Madre oscura', un èxit de terror d'autocine

¿El Dia del Treball és només dels sindicats?

La pel·lícula estudia dos dels elements tradicionals del gènere des dels anys 70: els conflictes adolescents (el protagonista no ha assimilat encara la separació dels seus pares, cosa que alimenta la seva percepció inquieta de certes situacions) i les possessions monstruoses. Algunes coses es veuen venir i d’altres no. En els girs perceptibles rau l’encant d’aquesta proposta.

‘Madre oscura’ abunda en moments molt ben concebuts visualment i que generen aquest espasme químic d’inquietud sense el qual el cine de terror clàssic seria qualsevol altra cosa menys cine de terror: les escenes en dormitoris i la imatge del bressol del nounat que veiem a través d’un monitor; el que s’amaga dins del forat d’un arbre maleït; els cercles i signes atàvics que marquen els llocs on nia el mal. L’habitual, però ben fet.