¿I si el muntem nosaltres?

Aquella experiència va ser tan gratificant que quan va acabar el concert es va pactar data per al següent. Seria el diumenge 5 de juliol. I aquella tarda, cap a les set, van aparèixer cotxes i més cotxes en un allotjament rural als afores d’Amposta. L’ambient era de ‘rave’, tot i que la música que se sentia a la llunyania no era electrònica. Un quartet feia proves de so en un insòlit escenari ubicat al peu de les escales que conduïen al dipòsit d’aigua, entre la rentadora i el racó de la llenya. Una vintena de persones esperaven inquietes i aprovisionades de refrescos, alcohol, pastissos i galetes. En condicions normals, la sala de concerts més pròxima és a cent quilòmetres. Hi havia ganes de festa.

Sense mitjancers

La cerimònia autogestionada va començar amb un breu parlament de Jaume Vidal, gestor cultural de mires àmplies i impulsor de la trobada. «No renunciem a veure concerts», va proclamar. Tot seguit va reunir els 10 euros de cada assistent i va entregar el feix al grup: 290. Sense comissions ni mitjancers. A les nits més generoses d’estiu, quan paguen els ajuntaments, la banda cobra el doble, però el seu caixet habitual són 400 euros. De tota manera, el més insòlit és que en gairebé una dècada de carrera mai havien cobrat abans d’actuar. Part del seu caixet procedia d’una fila zero a què havia contribuït Adiós Luxemburgo, el grup que va actuar el primer dia, un altre detall de l’esperit horitzontal i col·laboratiu d’aquesta iniciativa que, posats a no tenir, no tenia ni nom.

I a tot això, ¿qui hi actuava? ¡Ah, sí! Llomillo, un grup rematadament ultralocal. Tan estimat al seu poble, Masdenverge, que cada Cap d’Any toquen després de les campanades. Es dediquen a adaptar èxits del pop i el rock a la quotidianitat ebrenca. Costumistes i humoristes, a les seves mans, els clàssics de Madonna, Miguel Bosé i REM reneixen versant sobre conflictes paternofilials quan arriba l’època de collir l’oliva o sobre enamorar-se bojament de la pubilla que surt en el programa de la festa major. Les seves lletres esmenten locals i persones que el seu públic coneix perfectament. El protagonista d’‘Another brick in the wall’, de Pink Floyd, és l’amo del bar Sport. A més, Josep Borràs, el cantant, hi incorpora localismes com ‘esllemenar’, ‘carxots’, ‘frigitela’, ‘menjar golut’ o ‘malgastín’, que connecten encara més amb el públic local.

Llomillo no ha editat ni un disc, però la majoria del públic coneixia les seves lletres i les cantava. El ‘Highway to hell’ d’AC/DC (‘Borraines en mel’), el ‘Living on a prayer’ de Bon Jovi (‘La carn de casa’) i ‘Vertigo’ d’U2, la tornada del qual supera amb escreix l’original de Bono: «Fan bous! Fan bous! A on? Al poble del costat!». El cantant va reconèixer que toquen més que assagen, ja que part de la banda viu a Barcelona, però a ningú allà el va molestar que se’ls desmuntés el ‘People have the power’ de Patti Smith. «¡Passa el plat, que hi posem 10 euros més!», va cridar l’Elena. Per cert, aquell que tocava el baix era Pau Julià, membre dels dissolts Manos de Tapo i, ara, a Hijos del Trueno.

‘Chupitos’ i pasdobles

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Els ‘chupitos’ de Gin Giró van arrasar. La imponent palmera feia bona ombra al públic. I darrere, de lluny, el sobri paisatge del Delta. Podria ser l’enèsim anunci d’estiu d’Estrella Damm, però no: tot allà era real. L’aranya que s’enfilava pel braç i la cadira de fusta que no va aguantar el pes d’aquell espectador. El noi amb tímida cresta punky que ballava feliç una versió de Ricchi E Poveri i el rapitencque va sortir a entonar ‘Perla preciosa’, un pasdoble estimadíssim a la zona que van popularitzar Los Junior de Amposta. El més semblant a l’àrea vip seria la zona de gespa artificial al costat de la piscina. Allà jeien còmodament els propietaris de la finca, observant l’espectacle que havia muntat el seu fill oferint les seves instal·lacions per a aquell esdeveniment.

 El concert es va acabar i ja només faltava sondejar el personal. ¿Hi havia 20 persones amb ganes de repetir? En tal cas, s’hauria de triar un altre grup, proposar-s’ho i buscar nova ubicació. La maquinària ja està en marxa i es diu que el 19 de juliol la tornaran a fer grossa. Però el somni del Jaume és que altres persones repliquin la iniciativa i que aviat hi hagués quatre o cinc bandes actuant en diferents punts de la comarca per a altres tants col·lectius de gent autoorganitzada. La pregunta ja no és què està disposat a fer l’ajuntament per tu, sinó quantes coses pots fer tu sense esperar l’ajuntament.