ENTREVISTA

Marina Rossell: Tant 'big data' i tanta tecnologia, ¿per què?

La cantautora actua al Cruïlla XXS amb el seu repertori de clàssics i les composicions del seu últim disc, 'Canta Moustaki y canciones de la Resistencia'

zentauroepp54036937 icult200710141101

zentauroepp54036937 icult200710141101

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Marina Rossell, la trobadora del Penedès que va cantar Espriu amb ‘Barca del temps’, i Kavafis en la sensual ‘Cos meu, recorda’, veu d’havaneres i de clàssics de pau i de guerra, s’avé a participar en els concerts de la ‘nova normalitat’ organitzats pel Cruïlla XXS. Aquest dissabte, en un escenari inèdit i artístic, el recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau.

Al principi de la pandèmia va publicar una cançó esperançadora, ‘Tutto andrà bene’. S’ha qualificat d’ingenu o buit aquest missatge de «tot anirà bé».

Però és la cançó més trista i més dura que he escrit. Diu «pregarem que no porti pols el vent / ni el camí», i «tornarem a dinar davant el mar». És com ho vaig sentir en aquell moment. Mirava molt la RAI i vaig veure el nen que va sortir a un balcó i va dir a la nena: «tutto andrà bene», i després la senyora, i el senyor..., i es donava forma a una polifonia que se’m va quedar dins. M’agrada aquesta màgia dels nens, i dir que sento alegria i sento pena. Vaig fer la cançó per enfrontar-me a la pandèmia. Va ser la meva manera d’afrontar-la.

La tardor passada va publicar un disc, ‘Canta Moustaki y canciones de la Resistencia’. Alguns d’aquests temes tenen a veure amb els conflictes bèl·lics i els seus efectes. ¿Veu això com una guerra?

No, i no m’agrada que es llegeixi així. És una cosa silenciosa, invisible... El que veig és que ha fallat el sistema. Tant ‘big data’, i tanta tecnologia darrere, ¿per què? No ha servit per preveure-ho, i això em fa pensar. Em passa pel cap el relat de Monterroso, el més curt que s’ha escrit, que només diu: «Quan va despertar, el dinosaure encara era allà». Quan baixava al carrer a la nit hi pensava. Veig això més com un dinosaure, un monstre, que com una guerra. I no poder-ho preveure, quan ens crèiem que ho controlàvem tot...

No tinc aversió a les llengües; en tinc als governs i als que les manipulen.

Les cançons de Moustaki, ¿poden ajudar-nos a saber portar aquesta situació, o venen d’un món anterior, aliè a les noves claus?

No hi ha cançons per combatre una pandèmia. La música transmet un misteri. La cançó el té i jo sol aspiro a suavitzar la tristesa. No a curar-la. A repartir aquest misteri i obrir horitzons. La cultura està sempre en aquesta substància. I, com sabem, va quedar fora de les coses essencials, quan és el que ens ajuda a reflexionar. És un bé necessari: obre mons, convida a la reflexió, a la fantasia, a la il·lusió, a l’esperança... És una necessitat bàsica. No és com el menjar, però fa el bé.

Aquest àlbum amb noves adaptacions, ara al castellà, de temes de Moustaki i seus, ¿està més pensat per al mercat espanyol que el català?

Em va costar moltíssim fer aquestes adaptacions, quatre o cinc anys; les anava fent a poc a poc. Les vaig fer perquè quan canto fora em va molt bé alternar català i castellà, al 50%. I perquè a Moustaki li feia il·lusió, i li havia dit que ho faria. És una cosa més que queda allà, per als que no entenguin la llengua, per acostar les cançons a altres llocs. No tinc aversió a les llengües; la tinc als governs i als que les manipulen i fan servir com una arma llancívola. Aquest any havia d’anar a cantar a Colòmbia, l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai... I a Alemanya.

Actua al Cruïlla XXS, una programació d’emergència i subsistència, que té més a veure amb el compromís de mantenir viva la música en directe que amb un afany de negoci.

Ens hem d’adaptar a les noves circumstàncies. Com tothom. Imagina’t la noia que hi ha al súper treballant totes les hores del dia, permanentment amb la mascareta. És molt dur, ¿veritat? I ella aguanta.

No es posa en el centre del món.

És clar que no. Però sí que hi poso la cultura. La música, el cine, també els diaris... Tot això són béns culturals. Aquesta nova era en què vivim fa pensar. Hi ha una solitud digital, però sense l’àmbit digital encara hauria sigut pitjor; hauríem estat encara més sols. És una paradoxa. Jo he fet moltes activitats ‘online’. Concerts no, perquè no em veig amb ànims per cantar així. Però una cosa que ens venia a unir, ens està separant, i em refereixo a Twitter, on es llança un verí, l’altre el recull i un s’alimenta del verí de l’altre. Veus gent anònima dient coses brutals. Fa mal el cor veure el que s’arriba a escriure. Em desestabilitza. 

Notícies relacionades

¿Com veu aquest concert a Sant Pau, en aquestes peculiars circumstàncies?

Serà un recital a l’aire lliure, el millor per esquivar el virus, i amb les cançons de la resistència, les de Moustaki, els clàssics catalans i les meves peces pròpies. Hi serà Xavi Lloses (teclats), amb qui tinc una alquímia molt bona. Mark Rothko deia que les emocions bàsiques són la tragèdia, l’èxtasi i la fatalitat. Jo em conformo amb transmetre emoció i humor: bonhomia, tranquil·litat, benestar... Explicar les cançons, això és el que m’interessa. I cantar. Després de tants anys, més de quaranta, crec que ofereixo una destil·lació, una essència... Si no és ara, ¿quan si no?