'The vast of night', la pel·lícula sobre la qual has de tenir opinió

THE VAST OF NIGHT (2019, Andrew Patterson) I've seen it twice now and it gets better and better. Fantastic lead actors, powerful emotional punch (es) and never becoming a cliche are a few of its many virtues. Familiar format but done with unique talent. Watch it today. pic.twitter.com/wqrSOopaR2

— Guillermo del Toro (@RealGDT) 20 de junio de 2020

THE VAST OF NIGHT destila ingenio y sabiduría en el difícil arte de equilibrar lo mostrado y lo sugerido. Parece un cruce entre Rod Serling y la fotografía de Gregory Crewdson, pero la mirada de Andrew Paterson es tan potente que adquiere personalidad propia. No os la perdáis. pic.twitter.com/MbBGr0pmxy

— JA Bayona (@FilmBayona) 21 de junio de 2020

¿Puede alguien explicarme de qué es síntoma que a tantos festivales se les haya escapado THE VAST OF NIGHT? ¿Cómo se programa, qué se ve y busca, cuál es el criterio? ¿No importan las voces, la mirada, el carácter? Los primeros 15 minutos bastan para pasar cualquier corte.

— Rodrigo Cortés (@rodrigocortes) 27 de junio de 2020

Aquesta última dada podria ser accessòria en altres circumstàncies, però aquí és clau perquè, tot i que el brunzit sobre ‘The vast of night’, pel·lícula petita ambientada a Nou Mèxic en els 50, neix en festivals, el fenomen entorn seu creix en línia. I és un fenomen peculiar i que cal tenir en compte, perquè la pel·lícula s’ha fet gran al seu ritme i per mèrits propis, sense tenir d’arrencada (abans de ser adquirida per Amazon Studios) un recolzament publicitari brutal i sense gaires ganxos del gust d’aquests temps.

El debut de Patterson, sobre un locutor de ràdio i una telefonista que detecten un misteriós senyal sonor, no és l’enèsima novetat de plataforma que segresta la conversa durant un parell de dies (o menys), polaritza sense matisos els espectadors i mor arrasada per la següent estrena. Pot agradar o no, però una proposta personal, fora de temps i sense noms coneguts ha aconseguit una cosa poc comuna el 2020: que la gent parli realment de cine a Twitter. Això és màgia. I sí això passa és perquè hi ha decisions i idees conceptuals, narratives, visuals i sonores que conviden a ser discutides.

De l’autoproducció a Amazon

L’èxit de ‘The vast of night’ té una mica del boca a orella d’abans, de la pel·lícula independent (i a contracorrent) descoberta en una sessió de matinada i convertida gradualment en proposta de culte. Canvien l’escenari i la velocitat, per descomptat, però el seu cicle té alguna cosa d’això. Patterson es va autoproduir la pel·lícula, rodada en quatre setmanes amb un pressupost de 700.000 dòlars (la postproducció i la promoció per vestir l’estrena al festival de Slamdance la van fer pujar al milió). Ell mateix firma el guió (amb Craig W. Sanger) i es va encarregar de muntar-la, les dues tasques sota pseudònim.

Com ha explicat en entrevistes, va treballar de forma independent, amb total llibertat, ja que no depenia de ningú. No exempta d’un apunt històric (la guerra freda al fons), ‘The vast of night’ no és una pel·lícula complexa. És una miniatura de gènere que homenatja per igual, sense asfixiar-se en el terreny referencial, el cine (i la televisió) de ciència-ficció dels 50 i les emissions radiofòniques de l’època i dels anys anteriors: ‘The vast of night’ es presenta a tall de capítol de la sèrie televisiva imaginària ‘Paradox Theatre’ (una espècie de ‘The Twilight Zone’) i hi reverbera l’experiment ‘La guerra dels mons’ d’Orson Welles. Però és cert que Patterson no tem ni el temps, ni la foscor, ni la paraula. No té pressa, no busca acontentar, no tem jugar-se-la.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

‘The vast of night’ té una potència visual innegable i està explicada en imatges, però una de les coses que li donen personalitat és la decisió de Patterson d’articular el relat entorn de la veu dels personatges, entorn de la narració oral, amb ressons de relat de foguera. D’aquí, per exemple, la llarga i verbosa arrencada, que qüestionen els seus detractors i que ha expulsat alguns espectadors (que així ho han explicat). És aquesta supeditació al text una de les coses més qüestionades d’una pel·lícula que va ser rebutjada de divuit festivals abans d’estrenar-se a Slamdance, festival al qual Patterson va arribar sense agent i del qual se’n va anar amb el recolzament de Steven Soderbergh i el premi del públic. A partir d’aquí, tot es dispara.

Amazon Studios anuncia durant el festival de Toronto (on ‘The vast of night’ passa a la secció Midnight Madness) l’adquisició dels drets internacionals de distribució de la pel·lícula. L’estrena el 29 de maig als Estats Units a la seva plataforma de VOD Amazon Prime Video, recolzant el debut amb una acurada campanya promocional i una estrena limitada en autocines (donada la situació provocada per la Covid-19) del país. I la veu créixer i convertir-se en un fenomen. Aquí la va estrenar directament en plataforma fa un parell de setmanes  (després d’haver sigut vista, tot sigui dit, en l’última edició del festival Americana de Barcelona) i, com passa amb les pel·lícules destinades a transcendir, la polèmica a les xarxes sobre si és realment bona o està inflada està servida.