Albert Pla: «El discurs del Rei el 3-O va ser una declaració de guerra»

- ¿Per què no surt el llibre en castellà, la llengua en què el va escriure?

- No ho sé, ningú el vol. Ni s’han molestat a contestar-me.

- ¿I com ho interpreta?

- No en tinc ni idea, la veritat. No m’ho explico. Igual que no m’explico per què no omplo tres vegades seguides el Palau Sant Jordi. Tampoc tinc pressa. Suposo que algú l’acabarà publicant.

- Després d’‘Espanya de merda’, ara ‘Espanya en guerra’.

- El tema d’Espanya m’és bastant familiar, i aquí em vaig imaginar una pel·lícula americana d’aquestes que veiem, de soldats, i que en lloc d’anar a matar moros vinguessin a matar espanyols. Situar-lo aquí i imaginar com ho viuríem. Em va semblar atractiu ser enemic de Brad Pitt i de Bob Dylan, i de la Coca-Cola, i que sortís Beyoncé animant les tropes com quan van ser a l’Iraq.

- ¿Creu que Catalunya podria desencadenar alguna cosa així?

- Era un detonador molt fàcil. Podria haver-ho fet amb Portugal envaint Oliveira, però això ho tenim aquí a casa. Em va semblar bona idea que fóssim els catalans els que provoquéssim tot això. A més, si vols matar espanyols, has de matar uns quants catalans. Si no, els espanyols s’enfaden. Si vols matar Sánchez, has de matar abans Pujol, o Puigdemont.

- En la seva història, el govern català desplega la república creant, tot i que sense precisar com, un ministeri d’hisenda, una policia, un exèrcit... ¿Comprèn els qui, des d’una part de l’independentisme, acusen el Govern de no haver intentat aplicar el resultat de l’1-O?

- Jo no comprenc ningú, però això no es limita a l’1-O; hi ha un anhel que han tingut els catalans i que és una cosa cíclica. Uns desacords històrics amb els Borbons que cada cinquanta o cent anys floreixen, s’apaguen, tornen a florir... Hi ha hagut guerres per això. Al llibre, els catalans proclamen la independència, i no és tan difícil d’imaginar que, si ho fessin, Espanya no la reconeixeria, i llavors demanarien ajuda a la Unió Europa, i a l’ONU..., i l’OTAN desplegaria unes tropes d’observació amb quatre belgues, set polonesos i 8.500 nord-americans, i com que a aquestes tropes els tirarien pedres, doncs n’haurien d’enviar 8.500 més... No crec que sigui tan desenraonat imaginar-s’ho. És una cosa que passa.

- És clar, i llavors entrarien en acció els islamistes, i les comunitats autònomes es matarien entre si, i el destí del món estaria en mans d’un nen, el fill petit del nord-coreà Kim Jong-un.

- ¡Doncs no hi he posat gaire imaginació! No és massa més del que m’expliquen els meus amics, que tenen una tele dins, i un diari. No em fa falta més. Ells m’expliquen com va tot. I una cosa així ja ha passat mil vegades. Cada vegada que els americans entren en un país, és per recolzar una dictadura, i provocar una matança sense precedents. I després, el caos que hi hauria a Espanya, entre les comunitats, seria com el que veiem ara a Síria: «Els gihadistes hitites han atacat el front de resistència nacional, que està aliat amb els americans i associat amb el govern turc contra el grup d’alliberament pakistanès, però ells són musulmans, no gihadistes...», i al final no saps què collons està passant a Síria. Fins que les notícies es difuminen i ja res té importància.

- Hi ha un discurs televisat del Rei en què, apel·lant als Sants Evangelis i a la Constitució, declara la guerra a Catalunya. Apel·la al record del 3-O.

- No el vaig veure en directe, el vaig llegir per fer la novel·la. ¿Què em va semblar? Doncs una declaració de guerra en tota la regla. De fet, tots els discursos del Rei serveixen tant per a una declaració de guerra com per apujar el preu del pa o per declarar els toros com a festa nacional. Sempre és tot «orgull i satisfacció», i demanar esforç a tothom, i «la nació us necessita». Discursos copiats, a més, seguint un patró, un estil.

- Hi ha referències a líders polítics reals: el «líder cocaïnòman» de cert partit català no independentista, per exemple.

- Els personatges són molt identificables perquè no n’hi ha d’altres. Si els americans vinguessin aquí i volguessin carregar-se els terroristes catalans, començarien amb el president i matarien els líders polítics, els jutges, els periodistes... Què menys, si envaeixes Barcelona, que matar l’alcalde. És el mínim.

- Els militars hi apareixen descrits com a psicòpates: el Batalló dels sonats, per exemple. ¿No hi pot haver un exèrcit democràtic?

- És que els militars són assassins. Probablement, això es dirà també dels capellans, però els militars agafen nens per abusar-ne. Són abusadors de menors. Els agafen i els ensenyen a matar. És el pitjor. Pederàstia.

- Ni a Espanya ni als Estats Units és obligatori el servei militar.

- Quan no hi ha guerra. Quan n’hi ha, agafen gent jove i innocent, que mai ha agafat una arma, i la porten a matar penya.

- Es recrea en aquest llenguatge artificiós dels mitjans i de les institucions, segons el qual l’«operació de pacificació» és una guerra.

- És que ara els exèrcits ja no van a la guerra, van en missió humanitària, i em sembla un acudit.

- Tot i que el títol del llibre esmenti Espanya, contra qui més carrega el llibre és contra els Estats Units.

- Sí, els bons són els dolents, i després hi ha els cafres, que som nosaltres, els espanyols. Perquè ho som fins que no diguin el contrari, ¿no?

- Fa molts anys que acumula reaccions escandaloses, boicots, vetos... ¿Està de tornada de tot? ¿No té por?

- Hi estic acostumat. Jo ja he trobat el meu espai. Ja sé que a la gent que no llegeixi el llibre no li agradarà. Em sembla genial. Tampoc ho pretenc. És més: aquest llibre no l’ha de llegir cap polític, perquè no ho he escrit per a ells. Si ho llegeixen, allà ells, però no és una cosa que vulgui.

- ¿Creu que darrere de la Covid-19 hi ha una conspiració de les elits, com diu Miguel Bosé?

- Si per a alguna cosa ha anat bé el confinament és per estar confinat, i per dir que, ara sí, no necessito per res del món les opinions de ningú. He ignorat totalment el que ha passat; si han canviat el president del Govern, no me n’he assabentat. Tinc una casa molt bonica, una mica més amunt del Montseny, i generalment només surto a fer bolos. Si no, soc a casa.

- S’ha dit que després d’això serem més humils, més sensibles, millors...

- Ja, ja...

- I al cap i a la fi, la música s’ha reactivat bastant, ateses les circumstàncies: vostè té concerts al Cruïlla XXS (23 de juliol), Maó (31), Porta Ferrada (6 d’agost) i Montblanc (28).

- Sí, tot i que tenia una gira per Colòmbia, el Perú, Mèxic... Però en aquests tres mesos, com que no tenia res més a fer, he treballat molt. He escrit cançons, he muntat el documental de ‘La pandilla voladora’... I he fet un altre documental, sobre per què els poetes reciten tan malament les seves pròpies poesies.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

- No tothom és Enric Casasses.

- Exacte. I per fer-ho he robat imatges, directament. ¿Quan sortirà? Quan surti el llibre en castellà, o quan ompli tres vegades el Sant Jordi. Jo sempre busco coses senzilletes, fàcils de vendre, i això dels poetes és molt comercial.