Les curiositats de la sàtira empresarial 'Greed', de Michael Winterbottom

Movistar+ acaba d’estrenar Greed, l’última pel·lícula del britànic Michael Winterbottom (Code 46, Un corazón invencible, La doctrina del shock). És una comèdia dramàtica sobre un milionari interpretat per Steve Coogan (La volta al món en 80 dies, Philomena), la seva primera dona és Isla Fisher (Confesiones de una compradora compulsiva, Ara em veus), el seu fill el personifica Asa Butterfield (La invención de Hugo, El nen amb el pijama de ratlles) i Shirley Henderson (Filth, El Gordo i el Flaco), dona vida a la seva mare.

És una sàtira tan divertida com amarga sobre el món dels magnats, però també una crítica ferotge als mètodes que utilitzen per aconseguir la seva fortuna. Se centra en Sir Richard McCreadie, un empresari que s’ha fet multimilionari amb Monda, una cadena dedicada al negoci tèxtil de roba barata, i que celebrarà el 60è aniversari amb una espectacular festa a l’illa grega de Mykonos a què ha convidat moltes celebritats. Per la festa està fent construir un amfiteatre com els de l’antiguitat per representar unes escenes de Gladiator, la seva pel·lícula favorita.

 

 

El guió retrata amb detall aquest personatge, un dur negociador que està sent investigat pels tripijocs de les seves empreses, i que vol, amb aquesta festa, recuperar la seva fama i reputació. És un individu avariciós i sense escrúpols, com la seva exdona, que pressiona cada vegada més als seus proveïdors a Sri Lanka per obtenir més beneficis. Un altre dels detalls que denuncia és que, al costat del lloc que es troben, han desembarcat uns refugiats que primer menysprea i després utilitza. Un film esclaridor que mostra amb ironia però amb fermesa l’altra cara del negoci de la roba barata, les seves trampes o la duresa del capitalisme salvatge. Aquestes són algunes de les anècdotes del seu rodatge.

-El primer repartiment. Inicialment, l’actor previst per interpretar el protagonista era Sacha Baron Cohen, el popular còmic que es va tranformar en Ali G o en Borat. El pla era perfecte ja que, a més, Isla Fisher és la seva dona a la vida real, però ell va acabar abandonant el projecte.

-Un vell conegut. Finalment, Winterbottom va recórrer a Steve Coogan, molt habitual en la seva filmografia ja que han rodat junts diverses pel·lícules com 24 hours party people (2002), Tristram Shandy (2002) i, recentment, una sèrie de films i programes televisius, The trip, entorn de viatges gastronòmics.

-La inspiració. Per crear el personatge, Coogan es va inspirar en la personalitat del controvertit empresari tèxtil britànic Phillip Green, un multimilionari que dirigeix el grup Arcadia. No obstant, a nivell físic la seva referència va ser Richard Caring, president de les cadenes de restaurants Caprice Holdings, en especial per la seva obsessió per la blancor de les seves dents.

-Una mare massa jove. L’actriu Shirley Henderson que encarna, caracteritzada, la mare del milionari és, en realitat, un mes més jove que Coogan, que interpreta el seu fill.

-Un presentador amb experiència. L’actor Stephen Fry s’interpreta a si mateix i és el presentador de la festa a l’illa grega. Es dona la circumstància que Fry és tot un expert en mitologia hel·lènica sobre la qual ha escrit diversos llibres centrats en els seus herois i mites.

-Els ‘cameos’. Al film apareixen breument diversos actors en petits papers. Entre d’altres, Ben Stiller, Colin Firth, Keira Knightley o els músics James Blunt i Chris Martin (Coldplay). 

-La pífia. La celebració intenta recrear l’antiga Grècia i el seu amfiteatre però, en realitat, els gladiadors eren un costum romà.

-Un nom amb doble sentit. El nom del protagonista, Richard McCreadie, és un joc de paraules ja que sona gairebé igual que «greedy» (avariciós).

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

-De Greed  A la pel·lícula se cita en diverses ocasions Zara comparant-la amb Monda i tant l’empresa de ficció com els seus mètodes tenen molta relació amb l’espanyola. De fet, les escenes de les gravacions dels empleats felicitant el cap recorden molt a les del 80 aniversari d’Amancio Ortega.

-S’han de veure els crèdits finals. El film acaba amb uns rètols en els quals es mostren unes xifres estremidores sobre les condicions de treball als països asiàtics i sobre els refugiats. Mentre ens faciliten tota aquesta informació, de fons, sona irònicament el Money Money Money d’ABBA.