Carlos Vives: «Quan vaig fer 'La gota fría' em volien afusellar»

Així que ha inventat un nom per al país de la cúmbia.

És clar, un territori que és molt més gran del que podem imaginar. Una nació amfíbia, de cultures que han viscut a l’aigua, baixant pels grans rius i creant les seves ciutats als aiguamolls. Per a Colòmbia, aquest ha sigut sempre el rebost del peix, on es podien agafar els peixos amb la mà, per dir-ho així. La cúmbia representa una matriu de la diversitat de l’imaginari americà anterior als espanyols. Ciutats de les quals hem heretat percussions, flautes i melodies. És el mateix territori del vallenato, del porro, de la xalupa. Riu amunt i riu avall, com va narrar García Márquez.

Es refereix al riu Magdalena, que neix als Andes colombians i desemboca al Carib.

A la seva part més ampla, on s’uneix al riu Cauca, hi ha Mompox, la capital de Cumbiana, d’on és la reina de la cúmbia, Totó la Momposina. I si segueixes el riu cap avall fins al delta, això en les cròniques d’índies era la nació chimila, i hi ha referències a instruments des d’abans que arribés el primer barco portuguès amb esclaus. És un món d’encreuaments culturals que jo recullo per a aquests temps amb el nom de ‘Cumbiana’.

Llavors, ¿és un error atribuir al patró rítmic de la cúmbia un origen africà?

El públic africà va influir en la fisonomia de la cúmbia, però l’origen ve d’abans. Les cròniques d’índies descriuen les danses i les percussions. I un no entén el vallenato si no entén tot aquest territori, i el riu Cesar. Així es va ajuntar l’indígena, l’espanyol i l’africà.

I ve vostè i es posa en una trilogia de discos assentats en el folklore, ara que sembla que a la ràdio llatinoamericana només hi hagi reggaeton i trap.

Però en l’origen del reggaeton hi ha el folklore d’acordió, les bases cumbieres i els tamboritos panamenys. Hi ha una connexió d’origen, tot i que després tot això es torni indústria. En un altre temps van arribar les guitarres elèctriques i les bateries, i ara les computadores i els arxius de so, però continua sent més del mateix. Jo també puc utilitzar aquests sons. En molts èxits de la música urbana hi ha a sota patrons de cúmbia, vallenato, ‘dancehall’...

El que distingeix la música urbana és més la producció que el patró rítmic, que no és tan diferent.

No ho és. Comparteixo aquesta visió. Jo escric una cançó com ‘La bicicleta’ o ‘Robarte un beso’, i si hi poso una capseta de percussió que faci «pa-quetequicatapa-pa-quetequicatapa...» i canto sobre això diran «¡que folklòric, Carlos Vives! ¡Que autèntic!». I, en canvi, si hi poso una maquineta, diran: «¡ja està fent reggaeton!». Quan és exactament el mateix.

Però, ¿la seva intenció és portar la cúmbia al món urbà?

Fa 27 anys, quan vaig gravar ‘Clásicos de la provincia’, el disc que em va obrir les portes, ja estava utilitzant noves formes: guitarres, bateries... Van dir que posava rock al vallenato; però no, no, jo simplement hi vaig aplicar patrons percutius vinguts del nord de l’Àfrica, o del Senegal o dels Estats Units. Quan vaig fer ‘La gota fría’ em volien enviar a afusellar. Van dir que havia danyat el vallenato, quan jo vaig treballar en una nova forma de tropicalització sense haver de mirar a Cuba, ni a Puerto Rico ni a Mèxic. Obrint un camí propi.

A Espanya, vallenato és Carlos Vives, igual com batxata és Juan Luis Guerra.

Al principi em preguntaven per què cantava això, «si és molt pobre»... Però ara ja l’utilitzo i el promoc: «Sí, soc el rei del vallenato, ¡amb mi no et fiquis, ha, ha!». Tinc un nou equip de productors, amb el meu fill, que entén els nous sons i el potencial d’aquests patrons rítmics.

Al disc hi ha una peça que té un altre aire, amb influència de la salsa, ‘Canción para Rubén’, que canta amb Rubén Blades. ¿Com es va avenir el panameny a cantar un tema que està dirigit a ell?

Amb el Rubén connectem molt en aquest món colombianopanameny; sempre parlem d’això. La música colombiana i la panamenya són germanes, i li vaig dir: «Trauré aquest cumbier que viu allà dins». No li agradava gaire que la cançó es titulés així, però quan la va escoltar ho va veure clar. Jo volia que ell rebés la cançó, i hi vaig posar un missatge molt del seu estil, cantant «cómo se extrañan esos cantantes que cantan con estructura / que tienen voces de mucha altura y tesitura elegante», com un homenatge als soners que van influir la meva generació. La cançó és un cumbión amb salsa, que comença com un vallenatico, amb toc de guaracha, i després entra la ‘big band’, més de vint professors tocant, i es torna una altra cosa. La cançó evoluciona com la mateixa salsa, que va representar la industrialització de les músiques camperoles, passades per Nova Orleans i Nova York.

Ziggy Marley canta a ‘El hilo’. ¿Jamaica és a la zona d’influència del país ‘cumbià’?

Els colombians tenim un territori, les illes de San Andrés i Providencia, que són molt a prop de Nicaragua, on parlen el crioll, i que és terra de calipso i de mento. He treballat des de fa temps amb músics d’allà, com Elkin Robinson, que fa el rap en aquesta cançó, on s’uneixen dos Caribs diferents, el més antillà i el que connecta amb Jamaica. Comptar amb Ziggy Marley va ser un somni. Es va interessar molt per la història d’aquest Carib andí, indígena, va voler entendre’l i al final fins i tot va canviar la melodia i la va adaptar al seu estil.

I un altre convidat del disc és Alejandro Sanz. ¿Un artista d’un altre món?

Coneix la història del delta del Magdalena i sempre el comparem amb el delta del Guadalquivir. Són llocs estratègics per als nostres països, i bressols musicals. El territori que anomeno Cumbiana en una altra època era la Nova Andalusia. Parlem de connectar mons, i a mi aquest disc em serveix com a eina per parlar de la importància de rescatar el delta, que té uns problemes tremends.

¿A què es refereix?

Jo soc de Santa Marta i tota la meva vida agafava una carretera que anava a Barranquilla, una ciutat gran i industrial. Trigava 45 minuts. I en aquesta carretera, creuant el delta, veus els pobles de pescadors sobre l’aigua i et preguntes què fa aquesta gent allà, tan pobres que no tenen on viure. El meu pare era metge i els servia, i ells ens enviaven peix dels aiguamolls. Però aquests pobles no van ser sempre pobres, sinó que nosaltres els vam empobrir amb els latifundis, el maltractament a les terres, la contaminació... Danyem el territori, la pesca, i els traiem oportunitats. L’única consciència que tinc me l’ha donat la música, i a través d’ella entenc el territori: som Cumbiana, som la Nova Andalusia, som l’Àfrica... Som tot això, i els meus discos mostren aquest orgull.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Aquesta Cumbiana trigarà a traslladar-se als escenaris?

Somio anar a llocs on no és possible anar encara, però tinc molta fe. Això prendrà el seu temps, però no acabarà amb el fonamental: les relacions humanes, que és del que depèn el meu treball. Tinc l’esperança que tornarem a estar saltant junts abraçats i ballant.