27 maig 2020

Anar al contingut

NOU HÀBIT

Auge, caiguda (i nou auge) dels autocines

Els Estats Units van arribar a tenir 4.000 'drive-in' en la seva època daurada, entre el final de la segona guerra mundial i els últims anys 60. Ara, amb el coronavirus, tornen a estar de moda

Quim Casas

Auge, caiguda (i nou auge) dels autocines

Peter Bogdanovich va ambientar la seqüència final de ‘El héroe anda suelto’ en un autocine. Mentre a la gran pantalla del ‘drive-in’ es projecta una cinta de terror amb Boris Karloff, un psicòpata armat amb un fusell sembra el terror entre els que estan a punt de veure la pel·lícula festivament des del seu automòbil.

Quan Bogdanovich va fer aquest film, el 1968, el fenomen del cine a l’aire lliure amb cotxe començava la seva decadència. Avui es torna a reactivar com a solució d’emergència davant dels efectes devastadors del coronavirus en l’exhibició cinematogràfica. A Alacant, l’11 de juny obrirà el més gran d’Europa, el Cinemacar Alicante, amb capacitat per a 400 cotxes. N’hi ha sis més a tot Espanya.

En una altra pel·lícula de Bogdanovich, ‘Esa cosa llamada amor ’(1993), els seus protagonistes van a un autocine on projecten ‘L’home que va matar Liberty Valance’, de John Ford. Avui resulta bastant impensable que en un autocine programin un ‘western’ clàssic en blanc i negre, però llavors, quan el concepte va fer autèntic furor, als ‘drive-in’ tant eren habituals les pel·lícules de gran tirada com les produccions B fetes expressament per aquest format. Cintes musicals, comèdies, de terror o d’acció, primer per a platees adolescents; després, pensant en les famílies.

La pel·lícula projectada era, en molts casos, el de menys. Els joves nord-americans hi anaven amb els seus automòbils o els dels pares per passar dues hores de gresca, petons i alguna cosa més. Dins d’un cotxe, escoltant l’àudio de la pel·lícula a través d’un altaveu col·locat a la finestra del vehicle, tot era possible.

En temps de crisi de l’exhibició a causa de la Covid-19, el festiu autocine es planteja com una opció, tot i que puntual: no tots els estils de cine són acceptables en un ‘drive-in’. El concepte es remunta al 1915, quan a Nou Mèxic es va obrir el primer cine a l’aire lliure que ja tenia la disposició habitual dels autocines: una pantalla gran, una àmplia àrea d’estacionament per a automòbils i una cafeteria. Ja amb el cinema sonor, agermanades dues indústries tan poderoses com la cinematogràfica i l’automobilística, alguns promotors hi van incloure àrees de joc per a nens. 

El 6 de juny de 1932 es va inaugurar a Candem, Nova Jersey, el primer autocine del món. El ‘boom’ es va estendre entre el final de la segona guerra mundial i finals dels 60. Del popular fenomen se’n van fer ressò els Beach Boys amb la cançó ‘Drive-in’. Els Estats Units van arribar a tenir 4.000 autocines. La decadència va arribar als 70, al revés d’altres països. L’1 de setembre de 1977 es va inaugurar el primer autocine de Barcelona, situat al quilòmetre 7 de l’autovia de Castelldefels, i va estar actiu durant sis anys. A Madrid s’havia obert el primer el 1959, però va durar pocs mesos.

El concepte torna de forma tímida. Quentin Tarantino li ret homenatge a ‘Érase una vez en... Hollywood ’: el personatge de Brad Pitt viu al costat d’un autocine. Avui comença el festival de ‘drive-in’ itinerant de Bordeus, amb una pantalla de més de 150 metres quadrats i unes normes de seguretat estrictes: només tres persones per vehicle, repartiment de mascaretes a l’entrada i prohibició de sortir del cotxe.

Temes: Coronavirus Cine