Pablo López: «La idea d'actuar en espais petits em fa feliç»

La nova cançó de Pablo López, ‘Mariposa’, havia de ser el tret de sortida del previsible desplegament industrial: nou àlbum, ‘Unikornio’, gira de grans recintes... Plans ara mateix congelats, desplaçats a la tardor, si bé l’autor d’‘El patio’ busca la manera d’adaptar-se a les circumstàncies, fins i tot als concerts en sales molt petites.

La seva gira havia de començar a Barcelona: el 24 d’abril al Palau Sant Jordi. Concert ajornat ara per ara al 28 de novembre.

Tenia un ‘deadline’ bonic, complicat, que em treia el son. Amb la sort que començava on comença tot en la meva vida, ja sigui casualitat o no, que és Barcelona. Tenia pressa per poder treure l’àlbum abans del concert: un mes, uns dies, o fins i tot el mateix dia. Però el que ha passat ens dona l’oportunitat de la serenitat, que al món en què vivim va molt cara.

¿Va arribar a acabar el disc?

Sí, i no he escrit res nou des d’aleshores perquè aquests temps no m’han donat cap aire d’inspiració per fer cançons. No m’he obligat, per tenir aquell temps de silenci, a asseure’m al piano. Ni m’he dedicat a l’àlbum, el primer després de la trilogia, encara que penses que tancar un disc i que sigui escoltat set mesos després del previst és com vestir-se massa ràpid per anar a un sopar.

«¿Com puc descansar, si el meu cos és tot ales?», es pregunta a ‘Mariposa’. ¿Què simbolitza aquest bonic i poètic insecte?

Em fa molta por atemptar contra la llibertat de l’oïda de qui escolta una cançó, perquè cada un ha de ser lliure de pensament, però per a mi la papallona representa la por de l’autoexigència de la perfecció. És una cosa que vaig viure en cert moment. Precisament, quan vaig actuar per primera vegada al Palau Sant Jordi vaig començar a tenir la sensació que no em podia equivocar: no podia ni trepitjar un bassal, ni pràcticament anar al lavabo. La papallona em fa pensar en la simetria, en la perfecció del color, amb la peculiaritat dramàtica que dura molt poc. I al final el missatge és que la bellesa no està lligada a la suposada perfecció.

La cançó veu la llum en un món una mica diferent del que la va envoltar quan va ser concebuda. ¿Com creu que hi encaixa?

És una cançó que no té res que veure amb el moment, perquè des de fa set anys el que faig és deixar-me endur per la sensació sense pensar en més, ja sigui a l’agost o al desembre. I tinc la sort de poder parlar i que hi hagi algú que m’escolti.

Diu que el nou àlbum deixa enrere la seva trilogia. ¿Quina etapa obrirà aquest nou disc?

M’he adonat que aquests tres discos, amb 38 cançons, sense haver-ho pretès seguien una evolució. Potser al meu subconscient era una cosa buscada. I sí, tinc la sensació que ara hi ha un punt i a part. Sort que tinc aquest disc dur, aquest Instagram que no és de fotos, sinó de cançons, i d’allà surt una nova carpeta. Però la veritat, i espero no decebre, soc incapaç de definir aquest nou disc. Penso molt en la seva heterogeneïtat i si digués a què sona cauria en un error. No seria honest. L’adjectiu i el cognom els posa el temps.

Les seves gires apunten a escenaris de gran format, que no sabem quan tornaran a estar actius. ¿Es veu adaptant-se, per exigències administratives i sanitàries, a espais petits, fins i tot molt petits?

Doncs he de dir que abans que s’anunciessin aquestes mesures de la desescalada era això exactament el que ja estàvem pensant, i crec que ho farem. Bàsicament, per la necessitat de tocar, i tornant així a uns espais que trobo a faltar: els petits aforaments, on un no necessita més que un piano i poc més. La incertesa és gran i ningú té ni idea del que està passant, i per això si digués que al setembre actuaré en espais petits, estaria anunciant una cosa que desconec. Però és la idea, i si val per a alguna cosa, ja em fa feliç.

Les fases 1 i 2 contemplen espectacles en locals tancats amb màxims de 30 i 50 assistents. Potser un aforament tan escàs queda massa lluny dels seus paràmetres.

No et creguis... Sí, sí, poder tocar molts dies en un lloc... No sé, són conjectures, però imagina’t que toques en un cine, o en un lloc així, cinc dies, com si fos una pel·lícula. I d’aquesta manera mantens la pell a prop de les persones. Això és una mica el que un somia, que pot semblar poc ambiciós, però la veritat, el que jo vull és tocar moltíssim.    

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

En el sector musical es demanen al Govern més detalls sobre els termes de la desescalada en els espectacles. ¿Li dirigiria algun missatge?

Sense ànim de fer un pas al costat, no soc capaç d’enviar cap missatge al Govern. Sí que és veritat que tot això és anguniós. Nosaltres érem 32 persones de gira. Hi ha un abisme i és claustrofòbic. No entendria cap altre escenari en què no es treballés per una cosa tan necessària com és la cultura, i dono per fet que s’hi estan dedicant. Ara per ara, tenen el benefici del dubte.