20 d’oct 2020

Anar al contingut

Històries

El còlera, al Londres victorià

El doctor John Snow va descobrir el 1854 que la malaltia es transmetia a través de l'aigua contaminada amb matèries fecals

Olga Merino

El còlera, al Londres victorià

Produeix certa tremolor espinal adonar-se que un lloc i un temps determinats van unir tres espècimens que, cada un pel seu compte, estaven revolucionant alhora les idees polítiques, els pressupostos científics i l’ordit de la novel·la, tres monstres anomenats Karl Marx («proletaris del món, uniu-vos»), Charles Darwin («som micos») i el seu homònim Dickens («era el millor dels temps, era el pitjor dels temps»). A mitjans del segle XIX, la genial tríada va coincidir a Londres, llavors la capital del món, una ciutat de llum i ombra on milers de camperols desterrats s’amuntegaven en barris insalubres per llançar carbó al motor de la història. Boira per tot arreu, bafarades de vapor maquinal, brutícia i molta gent junta. La cocció perfecta per a la malaltia.

El còlera, ja endèmic en el subcontinent indi, havia arribat a l’illa de sa graciosa majestat en la dècada dels 30. L’epidèmia que ha passat a la història va ser la del 1854, menys mortífera que anteriors embats, però cèlebre per la traça d’un metge, John Snow, que ja gaudia de reconegut prestigi, perquè havia assistit la reina Victòria en persona en l’infantament de dos dels seus fills mitjançant un innovador anestèsic: el cloroform. Sí, va costar Déu i ajuda erradicar el precepte bíblic «pariràs els teus fills amb dolor».

Tot i que el bacteri ‘vibrio cholerae’ no va ser aïllat fins al 1883 pel metge alemany Robert Koch, el nostre home feia almenys quatre anys que seguia la pista al còlera i ja sospitava que la malaltia (deposicions líquides, nàusees, vòmits) es transmetia per l’aigua contaminada amb matèries fecals. L’agost del 1854, quan va esclatar el brot, el doctor Snow era al lloc adequat per provar la seva teoria, el barri del Soho, on vivia i passava consulta. A mesura que els veïns queien malalts, els preguntava un a un d’on havien tret l’aigua consumida a casa i, utilitzant també dades de l’hospital local, va anar marcant sobre un mapa punts vermells que sospitosament s’arraïmaven entorn d’una font pública situada a l’encreuament de Cambridge Street amb Broad Street. En només 10 dies el còlera havia causat 500 víctimes mortals.

La seva perseverança va resoldre el misteri. Resulta que una mare distreta havia rentat els bolquers del seu nadó –diagnosticat amb una diarrea infantil comuna i corrent, es trobava ja gravíssim pel còlera– i havia abocat l’aigua bruta al pou cec de casa seva, connectat, al seu torn, amb el desguàs del carrer. El doctor Snow es va obstinar i es va obstinar fins a aconseguir que revisessin el sortidor del carrer Broad i, en efecte, a l’excavar van descobrir que uns maons engrunats havien permès que l’aigua enverinada es filtrés de la claveguera al pou potable.

L’abnegat doctor es va gastar un dineral a publicar les seves descobertes en un llibre, però no li van fer ni cas. Llavors prevalia la teoria de l’origen miasmàtic de les malalties, a través de l’aire i la matèria orgànica en descomposició, segons el prudent principi que tot el que put pot matar. En un gir irònic del destí, John Snow va morir poc després, als 45 anys, víctima d’una apoplexia, el 16 de juny del 1858, durant el que es coneix com la ‘gran fetor’, quan l’escassetat de pluges i una onada de calor inusitada van deixar a l’aire el curs brut del Tàmesi. Feia tanta pudor la capital que al Parlament de Westminster van haver d’amarar les cortines amb lleixiu per alleujar les pituïtàries de ses senyories.              

Temes: Epidèmia