HOTEL CADOGAN 22
Churchill i la 'v' de la victòria
Andrew Roberts va escriure la millor biografia del 'premier', una lectura ideal per celebrar una efemèride deslluïda per la pandèmia
churchill car 1200
Els morts conservem una memòria aclaparadora, tot i que després de tantes llunes suspesos en l’èter les imatges se’ns superposen a les retines com les d’un calidoscopi embogit. ¿Va ser avui o fa 75 anys? Les tenebres ens confonen. Ahir mateix es va fer tard ballant a la recepció del Cadogan, els hostes amb les criades, la mateixa melodia una vegada i una altra, en bucle, la cançó ‘We’ll meet again’, que va posar de moda Vera Lynn –la senyora, per cert, segueix viva, guapa i cuejant als 103 anys acabats de complir– durant la segona guerra mundial. «Volveremos a encontrarnos / no sé cuándo, no sé dónde / pero sé que volveremos a encontrarnos / algún día soleado». Ballant com maleïts, sense saber del cert si estàvem celebrant el final dels bombardejos alemanys o bé l’inici de la desescalada pel coronavirus. Una llàstima que la pandèmia hagi tacat l’efemèride.
Ens hem llevat tard, esclar, amb els llençols enganxats i el temps just de xarrupar una tassa de te per escoltar Churchil en el hall, arraïmats tots entorn de la ràdio com arengs en barril. Són les tres de la tarda del 8 de maig del 1945. Enrere van quedar les apagades, les cortines espesses, les nits del ‘blitz’, les carreres cap al metro, el racionament i les pastanagues sembrades en el ‘backyard’. Londres ha resistit com un gegantí hipopòtam de pell estireganyosa. Des del seu despatx en el número 10 de Downing Street, el primer ministre es disposa a radiar l’al·locució de la victòria, però abans de fer-ho es moca amb «una tropetada tremenda», segons la seva secretària. Com que fa un dia assolellat, demana que abaixin una mica les persianes i, per fi, diu: «Els malvats jeuen postrats als nostres peus».
Després parla des del balcó de Buckingham Palace, juntament amb la família reial, i fa la seva famosa ve baixa de la victòria davant una multitud que l’aclama. A penes dues setmanes després, no obstant, pateix una derrota estrepitosa a les urnes en mans del laborisme, ‘that’s life’. Tots aquests assumptes els desgrana magistralment Andrew Roberts a ‘Churchill’ (Crítica), la millor biografia del personatge publicada fins ara, lluny del divertiment lliure que va escriure Boris Johnson i del molt saberut volum de Roy Jenkins. «Mai vacil·lis, mai et fatiguis, mai desesperis»; aquest va ser el seu últim discurs en els comuns.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
