Crítica de 'Lo que fue presente': a tomba oberta

A ‘El olvido que seremos’ (2007) Héctor Abad Faciolince (Medellín, 1958) es va entregar en cos i ànima a reconèixer-se en el moment més tràgic de la seva vida: l’assassinat de carrer del seu pare que va sacsejar tots els ressorts de la seva existència. Aquell era un llibre testimonial, ple de memòria i de nostàlgia. Si es vol, una mena de biografia afectiva del pare perdut per sempre i recuperat eternament a la boira d’uns records posats en negre sobre blanc.

Ara Abad Faciolince entrega una altra tomba oberta en forma d’uns diaris decididament personals que, llegits d’un sol cop, ofereixen la imatge gens condescendent d’un escriptor amb si mateix que ha sabut exposar-se des de tots els angles possibles.

Iniciats el 1985 i conclosos el 2006 aquí hi cap tot: la vida amorosa, la vida sexual, la vida plena d’infidelitats i traïcions mútues, la vida acadèmica, l’amor als seus dos fills, la vida periodística, la vida dels amics, la difícil vida econòmica, la vida viatgera, la vida política o la lluita agosarada de l’escriptor davant la seva obra. Uns diaris «testimoni d’un home immadur i enamoradís» i que «es nodreixen de la part més fosca de la meva ment i de la meva existència» tal com declara Abad Faciolince en el pròleg. En més d’una ocasió apareix la voluntat a l’estil Melville de renunciar a l’escriptura («Aquest és el diari d’una persona que escriu que ha resolt no escriure res».); en d’altres, la certesa que és un escriptor sense futur: «No sé si seré capaç, de què seré capaç. No hi ha un fons de mi ple de res, potser estic buit, inexorablement. Soc un coco buit, on ressona l’eco d’un buit sense veu, l’eco d’una ombra». En més d’un sentit, la voluntat fèrria de mantenir viva en l’escriptura la imatge del pare mort com en el discurs que va pronunciar davant del Comitè per a la Defensa dels Drets Humans transcrit l’11 de desembre del 1987 en aquest diari i que constitueix un exercici de dignitat personal i col·lectiva sorprenent o com en el duríssim i glaçador al·legat que va escriure quan van trobar «la calavera i els ossos de Carlos Castaño... un dels probables assassins del meu pare».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

És aquest un llibre que mitiga l’alegria i es llança obertament cap a la cruesa d’allò «fosc i sòrdid, violent». També el diari com aquest deixar constància de com les dones (i especialment el sexe) han sigut el centre de moltes de les seves decisions quotidianes, decisives en algunes ocasions, banals en d’altres i que Abad Faciolince ho sintetitza així: «em sento viscut per les dones».

Deixar exposat d’una manera tan evident el propi jo davant de la lectura dels altres no ha hagut de ser una tasca fàcil. Publicar aquest jo, menys. Com tampoc el fet de crear un relat que el lector al concloure les més de sis-centes pàgines percep ja no només com a instants, sinó com un tot unitari perquè s’ha assistit a la configuració d’un «rostre. Els instants d’un diari no tenen el propòsit de dibuixar el rostre del diarista, tot i que potser acabin per ser això, involuntàriament».