31 d’oct 2020

Anar al contingut

Històries

El general anòfel

El diminut insecte, transmissor de la malària i la febre groga, va constituir l'enemic principal de la tropa durant la guerra hispano-nord-americana del 1898

Olga Merino

El general anòfel

A partir del mes d’agost del 1898 els barcos de la Companyia Transatlàntica van començar la repatriació de les tropes desplaçades a Cuba, carretades de soldats evacuats en 14 expedicions, homes cadavèrics que arribaven als ports amb un peu ja a l’altre barri. La revista satírica ‘La campana de Gràcia’ va publicar en aquells dies una caricatura de Cristòfor Colom amb un breu acudit al peu: ’En Palos comenzó y acabóse a palos’, una frase que resumia el final de l’aventura colonial, la desfeta, el terrible cansament acumulat després d’anys de desgast durant una campanya en la qual el temps i les raons van jugar a favor de la causa cubana. Sosté l’historiador Manuel Moreno Fraginals que la cèlebre frase pronunciada per Cánovas del Castillo poc abans de morir –«fins a l’últim home i fins a l’última pesseta»– prova precisament que els uns i les altres estaven ja a les últimes. Va ser una època lletja, «un temps de mentida, d’infàmia», va deixar escrit Antonio Machado.

Els reforços enviats des de la Península no estaven fets a l’illa i queien devorats pels mosquits –la bestiola adora la calor, els climes humits, les aigües estancades– al cap de poques setmanes de la seva arribada. Dels 45.000 soldats espanyols morts en la guerra hispano-nord-americana, més del 90% van sucumbir a les malalties transmeses per l’insecte, majorment la febre groga i la malària. Ho explica l’historiador canadenc Timothy C. Winegard en ‘El mosquito’ (Ediciones B), un assaig que demostra fins a quin punt un artròpode diminut, de la mida d’una llavor de raïm, ha intervingut en el curs de la història.

Si el rigor de l’estació més crua va jugar a favor dels russos en les campanyes napoleòniques i durant la invasió nazi –el general Hivern, el van batejar–, el mateix es podria dir de l’estiu caribeny i els seus mosquits, convertits en grans estrategs: el general anòfel, transmissor de la malària, o la seva excel·lència el general ‘aedes aegypti’, culpable de propagar la febre groga.

Escriu Winegard que, a finals del mes de juny del 1898, quan els nord-americans van desembarcar a Cuba –van esperar que la bacora fos madura per intervenir–, només el 25% del contingent espanyol de 200.000 soldats estava en condicions de combatre a conseqüència de les picades enverinades. I com couen, les condemnades. Són les femelles les que piquen, mitjançant un sorprenent engranatge de mecànica biològica, segons el qual, en a penes deu segons, perforen la pell, succionen la sang i injecten anticoagulant. Els mascles no tenen més interès que el nèctar i el sexe.

De les Antilles també procedia el ‘El gran turco’, el barco que, en ple apogeu del comerç colonial, va fondejar al port de Barcelona el 17 de juny del 1821 amb la tripulació malalta i una càrrega letal als cellers: una epidèmia de febre groga, també coneguda llavors com el ‘vòmit negre’, que va causar 6.244 víctimes en una ciutat de 100.000 ànimes. Les femelles només necessiten l’aigua que cap en el bol de les mans per dipositar els seus ous.

Els mosquits han acompanyat mercaders, viatgers i militars des que el món és món, i formen, segons Winegard, l’espècie més exterminadora mai coneguda: 52.000 milions de persones mortes des que la llum es va apartar de les tenebres. Han trobat mosquits fossilitzats en una gota d’ambre amb sang de dinosaure infectada de malària a la panxa. Potser el conte de Monterroso s’hauria d’explicar d’una altra manera: ’Quan es va despertar, el mosquit encara era allà’.