Jessica Hausner: «Vivim com si fóssim a viure per sempre»

La directora austríaca Jessica Hausner s’ha guanyat una reputació sòlida entre la cinefília per la seva manera cerebral però intensa de retorçar gèneres, mites i expectatives. Al D’A Film Festival es podran descobrir totes les seves pel·lícules llargues, des de la primerenca però fascinant ‘Lovely Rita’ fins a la més recent, ‘Little Joe’, passant per aquella exploració irreverent del romanticisme vuitcentista anomenada ‘Amour fou’. Explorem amb ella la seva interessant visió.  

Un dels adjectius que més s’utilitza per descriure el seu cine és ‘cerebral’. ¿Vostè l’utilitzaria? ¿S’ho pren com un compliment o com un greuge?

Molta gent l’utilitza. ¡Hi deu haver una part de veritat! [rialles]. Però les meves pel·lícules tampoc tenen una visió tan distanciada... A les meves pel·lícules solc parlar sobre la distància, la distància entre les persones, i potser per això es perceben com a fredes, tot i que en realitat no ho són. Simplement, els meus personatges oculten moltes coses; no solen mostrar les seves emocions veritables i no diuen el que realment pensen.

Molts d’ells, com l’Irene a ‘Hotel’ o l’Henriette a ‘Amour fou’, semblen dividits internament entre el rol que la societat els ha reservat i el que els agradaria tenir.

Sovint estan encallats en les seves vides, però tampoc és que lluitin tan activament per canviar-ho; els seus sentiments ja han sigut corromputs. Els meus personatges creuen que volen fer el que la societat n’espera. No és una cosa potser gaire excitant en l’àmbit dramàtic, però resulta molt habitual en la societat occidental. L’enemic és dins del mateix sistema.

O potser de nosaltres mateixos, ¿oi? Al final les seves pel·lícules breguen, sobretot, amb el misteri i les contradiccions que envolten l’ésser humà. En la nostra entrevista anterior,

Els nostres pensaments són sovint borrosos. A les meves pel·lícules vull ser fidel a això i prefereixo no treure grans conclusions que les facin més digeribles. Per això una part del públic les troba irritants, o és incapaç d’entrar-hi. No hi sol haver una gran conclusió final. Tracten sobre situacions en què no sabem què està bé i què està malament. Això és tot.

De vegades no hi ha conclusió, ni de fet, final a l’ús, com a ‘Hotel’. I el seu recent ‘Little Joe’ [sobre una planta dissenyada genèticament que hauria de donar la felicitat als seus propietaris] acaba on moltes altres pel·lícules gairebé començarien. Això pot frustrar una part del públic. L’ambigüitat no té gran acceptació.

El públic vol que l’entretinguin. Quan vaig presentar ‘Hotel’, una pel·lícula sense gaires respostes, molts espectadors es van queixar pel final. Però he continuat fent històries borroses. Tens la sensació que res està evolucionant, en cas de no saber cap a on va la història, de què tracta tot això... Tot i que a les meves últimes pel·lícules he provat d’afegir una segona perspectiva fàcil de seguir. Per exemple, a ‘Little Joe’ hi ha la trama convencional d’una planta que podria estar exhalant un virus i els intents per aturar-ne els efectes. Al públic més jove li encanta aquesta part de la història. Al barrejar diferents nivells de lectura, pots aconseguir que més gent se senti atreta pel teu cine.

Hi ha parts de l’argument i l’imaginari de ‘Little Joe’ que resulta impossible separar de la crisi del coronavirus. La pel·lícula ha adquirit una capa extra de terror.

És fàcil trobar-hi paral·lelismes. A la meva pel·lícula, el virus és una cosa que pot existir o no. M’interessa molt l’ambigüitat de la ciència. Sembla una cosa molt exacta, però si parles una mica amb científics, de seguida descobriràs que en medicina o biologia hi ha visions contradictòries. Es pot veure també ara, amb el coronavirus: cada científic té una opinió, res sembla clar, però tothom ha de seguir les normes, i hi ha gent que ha perdut la feina malgrat no haver estat ni remotament en contacte amb el coronavirus. Em sembla que el paral·lelisme més gran entre ‘Little Joe’ i aquesta crisi seria la multiplicitat de veritats.

A més d’aquesta segona perspectiva de la qual he parlat, hi ha un altre element que, crec, fa les seves pel·lícules accessibles: l’humor minimalista.

L’humor és la meva eina per viure una vida tranquil·la. Sé veure la tragèdia i els aspectes tràgics d’una situació, o un destí, però també tendeixo a veure els aspectes ridículs. A les meves pel·lícules, dit breument, l’humor sorgeix del fet que ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos. Tots tenim grans plans, idees, propòsits, i vivim com si fóssim a viure per sempre, i creiem tenir sempre la raó. Però si agafes una mica de perspectiva, de seguida adverteixes que som una petita brossa de pols en l’espai. Només som una petita part d’una natura que un dia podria devorar-nos. [I fa un soroll com de dinosaure engolint una presa].

¿Diria que ‘Little Joe’ és, entre altres coses, una crítica a la nostra obsessió amb la recerca de la felicitat absoluta? Segur que algú està provant de crear aquesta planta que ens la pugui donar.

Hi ha una cosa que m’irrita molt i és aquesta obsessió per presentar-nos a nosaltres mateixos com a persones felices. S’ha convertit en una cosa molt viral. Si una cosa bona ha sortit de les últimes setmanes, ha sigut poder veure els periodistes i els convidats de programes de televisió parlant des de casa, sense maquillar, despentinats. M’agrada que la gent surti a la tele sense optimitzar.

Parlem una mica de com presenta vostè les seves pel·lícules. Li agrada limitar la paleta de colors, per exemple. ¿Amb quin objectiu?

La idea sempre és crear un paisatge artificiós, acolorit i amb un punt de conte de fades. Les meves històries no se situen en un lloc o un temps específics. M’agrada que siguin fàcils d’imaginar en diferents llocs i en diferents moments. Quan escrivia ‘Little Joe’, vaig pensar a parlar de la tècnica d’edició genètica CRISPR/Cas9, però al final vaig creure que era millor no fer-ho, o la pel·lícula quedaria estancada en un moment específic del temps. Jo volia fer una història sobre el problema general d’inventar una cosa nova: no saps mai quins resultats tindrà, sense importar què sigui, ni quan es va crear, ni on.

A ‘Little Joe’ imperen el vermell de la planta i el verd menta de les bates de laboratori. És una combinació hipnòtica.

La meva germana, Tanja Hausner, s’ha encarregat del disseny de vestuari en totes les meves pel·lícules. Juntes hem desenvolupat un estil amb base, sobretot, en l’elecció de colors. Al principi vam creure que el verd menta era un color massa d’hospital, així que vam pensar en un groc clar, o fins i tot un rosa clar. Però el verd menta és més invisible en aquest ambient horticultural. Un groc o un rosa hauria hauria destacat més. Però el nostre verd, al final, és una mica més càlid que el verd d’hospital. És més com d’empresa de jardineria.

El seu treball amb la càmera ha evolucionat amb el pas del temps. A ‘Lovely Rita’ era bastant visceral, amb molt zoom brusc. Més endavant va cultivar a consciència la planimetria i el pla fix. A ‘Little Joe’ juga amb el moviment, però la direcció continua sent controlada. ¿Com observa aquesta evolució?

Sempre he provat de buscar el llenguatge visual i l’estètica més apropiats per a cada història. Al llarg del temps, he utilitzat i reutilitzat alguns elements, com el zoom, per exemple, o el pla fix. També el temps real. Quan dissenyo un ‘storyboard’, sempre tinc en compte el temps que passa cada personatge dins del pla, i qui està fora de camp. Si el que es diu és dins del pla o fora. Dissenyo això acuradament perquè m’agrada crear històries amb baules perdudes, com puzles amb peces que falten i que no apareixen enlloc. La idea bàsica sempre és la mateixa: tot és borrós, sempre ens perdem alguna cosa, un més un no són dos. Algú ha perdut la peça final del puzle.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Sol prendre’s molt temps entre projectes. No sé si està aprofitant la crisi per avançar amb algun nou guió.

Hauria d’estar viatjant amb ‘Little Joe’, però com que no puc, estic escrivint un nou guió. El títol és ‘Club zero’ i tracta sobre un grup de gent que forma un club de nutrició. Estan obsessionats amb el menjar i les conductes i els trastorns alimentaris. ¡És el que puc dir!