Mor Marcos Mundstock, la irònica veu de Les Luthiers

Ni música clàssica, ni folklore, ni teatre, ni esquetx humorístic; més aviat tot alhora: Les Luthiers van aconseguir el més difícil, crear una casella pròpia en el món de l’espectacle tocada pel seu enginy burleta i la seva heterodoxa litúrgia en escena, acompanyada d’instruments musicals inventats per ells. I allà va ocupar una alta plaça la veu narrativa de Marcos Mundstock, un dels fundadors del grup argentí, mort aquest dimecres, als 77 anys, d’una malaltia que li va ser diagnosticada el gener del 2019.

Seves eren les introduccions parlades tan característiques de les cançons i espectacles de Les Luthiers, que consumava sense que se li escapés el riure, donant als jocs de paraules, les onomatopeies i les ocurrències un tractament formal propi de l’alta cultura. Marcos Mundstock (Santa Fe, Argentina, 25 de maig del 1942), fill de jueus immigrants de la Galítzia polonesa (avui, Ucraïna), havia de ser enginyer, però el seu rol en el cor universitari li va canviar el rumb: d’allà van sortir, el 1965, I Musicisti, formació que, dos anys després, va derivar en el naixement de Les Luthiers.

Trompeta amb mànega

El seu primer àlbum, ‘Sonamos pese a todo’ (1971), va donar a conèixer el seu pintoresc arsenal d’instruments fets amb objectes casuals, batejats amb noms paròdics com ara ‘latín’ o ‘violín de lata’ (a partir d’una llauna de pernil) i ‘tubófono silicónico cromático’ o ‘flauta Bunsen’ (utilitzant 31 tubs d’assaig). Mundstock es va ocupar en ocasions del ‘gom-horn a pistones’, una mena de trompeta connectada a una mànega, si bé ell era el menys músic del grup i va centrar la seva funció en la narració, amb la seva veu de baix i la seva dicció impecable, i en la inventiva que sempre va envoltar Les Luthiers.

Amb la col·laboració del seu col·lega Gerardo Masana va donar forma a un personatge, Johann Sebastian Mastropiero, presumpte autor de moltes de les obres que interpretaven. Com el mateix ‘Bolero de Mastropiero’, una de les seves peces més populars, inclosa en el segon elapé, ‘Cantata laxatón’ (1972). Amb el tal Mastropiero deia sentir el grup «una relació d’amor-odi, és a dir, una relació ‘amorroidal’».

Amic del Tricicle

Notícies relacionades

¿Què passaria si Israel guanya Eurovisió? Els experts parlen: «Té opcions reals»

L’intimisme de Hamaguchi torna a aterrar a Canes

Barrejant ingredients de la música clàssica i de la popular, Les Luthiers van accedir al gran públic a l’Argentina i altres països llatinoamericans amb les seves sàtires de la pompositat del concert acadèmic i amb espectacles com el capturat pel disc en directe ‘Mastropiero que nunca’ (1979). A Espanya van debutar el 1974, i el teatre Poliorama va acollir la seva estrena a Barcelona, ciutat on, ells mateixos ho confessarien, al principi els va costar més que Madrid. Però les seves visites al Tívoli (1984) i al Palau d’Esports (1996) van confirmar el seu progressiu arrelament a la ciutat, que els va acollir per última vegada l’any passat, en la gira del 50è aniversari, que va recalar a l’Auditori del Fòrum. En aquesta sala, tres anys abans, van convidar a l’escenari els seus amics del Tricicle.

Mundstock va adquirir el 2012, juntament amb dos components més del grup, la nacionalitat espanyola, sumant-la a l’argentina. Després de les morts de Gerardo Masana (1973) i Daniel Rabinovich (2015), i el retir de Carlos Núñez Cortés (2017), Les Luthiers conserven dos membres històrics, Jorge Maronna i Carlos López Puccio.