Les entitats socials alerten: "El problema a Figueres no és la immigració, sinó com es gestiona"

Les entitats socials com perceben la situació a Figueres pel que fa a la immigració i la seva gestió?

Veiem Figueres com una ciutat fronterera que rep un flux constant de persones immigrants i demandants d’asil. Això no és nou, però sí que s’ha intensificat i es nota sobretot en tres àmbits: habitatge, serveis socials i convivència. Nosaltres no parlem d’un "problema d’arribades", sinó d’un sistema que no està dimensionat per respondre-hi. L’Ajuntament té Serveis Socials Bàsics i nosaltres, com a entitats, fem molta primera acollida, però la pressió és estructural.

El debat polític ajuda o dificulta la gestió?

El debat està molt polaritzat i això no ajuda a entendre el que passa realment. Hi ha hagut mocions i discursos institucionals que parlen de "greus conseqüències socials" o "d’efecte crida". Quan això entra al debat públic, genera una idea d’emergència permanent. Nosaltres no neguem que hi hagi dificultats, però el que diem és una altra cosa: La immigració no és d’esquerres ni de dretes. És de gestió. El problema no és ideològic, és de recursos, coordinació i planificació.

Quina és la visió que tenen des de la vostra posició?

Des de les entitats veiem dues narratives molt separades. D’una banda, hi ha una visió institucional que posa el focus en la pressió sobre serveis i en la manca de competències. De l’altra, la nostra, que posa el focus en les conseqüències de no tenir un sistema d’acollida robust. Nosaltres alertem que quan el sistema falla, no falla per les persones que arriben, sinó perquè no hi ha prou estructura per acollir-les.

El padró és un dels grans debats. Per què?

El padró és un registre administratiu, però s’ha convertit en un punt central del debat polític. Per nosaltres, és clar: Sense padró, no existeixes dins del sistema. Sense padró no pots accedir a sanitat, escola ni serveis socials. I això no és ideologia, és funcionament administratiu bàsic. El problema apareix quan es planteja vincular-lo a drets com l’habitatge social, amb requisits de molts anys. Això pot generar exclusió estructural de persones que ja viuen al municipi.

Com funciona realment el sistema d’asil?

El sistema és molt fragmentat. La persona arriba sovint per la frontera i fa una primera atenció amb serveis municipals i entitats. Després entra en un procés estatal que pot durar anys. El punt crític és aquest: Les competències estan dividides entre Estat, Generalitat i Ajuntament. Però la primera resposta sempre cau al municipi. I això genera un buit. Hi ha moments en què el sistema no dona resposta a tothom que arriba. A més, durant part del procés d’asil, les persones no poden treballar legalment. Això genera una situació d’inactivitat forçada que sovint es malinterpreta socialment.

Es diu sovint que hi ha col·lapse dels serveis socials. És així?

Nosaltres el que veiem és una pressió molt alta. Els serveis socials treballen amb ràtios que sovint estan molt per sobre del recomanat. Hi ha professionals que poden portar entre 80 i 100 casos, quan l’òptim seria molt inferior. El mateix passa a les escoles, amb aules d’acollida saturades, i al mercat de l’habitatge, que és el principal coll d’ampolla. Però insistim: El municipi rep la urgència, però no sempre rep els recursos.

Hi ha relació entre immigració i inseguretat?

No hi ha dades que vinculin directament immigració i delinqüència. El que sí que veiem és que la delinqüència està més relacionada amb factors com la pobresa, l’exclusió social o l’edat, no amb l’origen. El que genera percepció d’inseguretat sovint és: la visibilitat de la precarietat, casos aïllats que tenen molta repercussió. I el relat polític que es construeix al voltant del tema.

Quin paper juga l’economia local i l’habitatge?

La realitat és que moltes persones immigrants ocupen llocs de treball que no es cobreixen. Parlem de cures, agricultura, hostaleria o construcció. També tenen un impacte en el manteniment de la població activa i en el consum local. Sense migració, molts serveis no es podrien sostenir. L’habitatge és el gran coll d’ampolla. Hi ha manca d’oferta, preus molt elevats i moltes situacions d’infrahabitatge. Això afecta tant persones migrades com autòctones. No és un fenomen separat. Quan l’habitatge falla, tot el sistema social es tensiona.

Què proposarien per millorar la situació?

Nosaltres proposem sobretot canvis de gestió, no només de discurs: una oficina d’acollida única, més mediació comunitària, dades públiques i transparents, coordinació real entre administracions itineràries d’integració més ràpides (llengua, feina, formació). Quan això funciona, la pressió baixa de manera molt clara.

Hi ha exemples que funcionin?

Sí. Hi ha municipis com Salt, Vic o Manlleu que han reduït tensions quan han aplicat plans d’acollida estables. El que veiem és que: quan hi ha coordinació, el debat es desactiva, quan no n’hi ha, el tema ocupa tot l’espai públic. Quan la gestió funciona, la immigració deixa de ser portada.

Es parla molt de por a la ciutat. Com es viu des de les entitats?

Nosaltres ho veiem cada dia. Hi ha por, sí, però no és una por abstracta ni irracional: és una por que neix de la incertesa, de la manca d’informació clara i de la sensació que els serveis no arriben a tot arreu. Quan una ciutat canvia ràpidament, quan l’habitatge és car i els serveis estan tensionats, la gent busca explicacions simples. I aquí és on sovint es produeix el risc: es tendeix a vincular aquesta pressió a la immigració com si fos la causa principal, quan en realitat és un factor més dins d’un sistema molt més complex. Nosaltres el que intentem explicar és això: La por és legítima, però es pot gestionar o es pot alimentar. Quan es gestiona amb dades, amb presència al carrer i amb explicació clara del que passa, la por baixa. Quan es gestiona només des del relat polític o des del rumor, la por creix i es converteix en desconfiança. També veiem una cosa important: la por disminueix molt quan hi ha contacte directe. Quan la gent es coneix, quan hi ha relació veïnal, quan el "col·lectiu" deixa de ser una idea abstracta i passa a tenir noms i històries concretes.

Pel que fa al procés de regularització de la immigració, que ha començat aquest dilluns dia 20, què en destacaríeu?

Notícies relacionades

Les pluges avancen la temporada de balenes a la costa catalana: «Si troben menjar poden estar molt temps»

El túnel de Rubí reobrirà per als trens de mercaderies dimecres vinent

La dificultat més gran per les persones que engeguen el procés de regularització, és saber a on han d’aconseguir l’informe de vulnerabilitat, ja que és una novetat que s’ha informat el darrer moment. Tant les administracions com entitats que s’han prestat a ser col·laboradores poden emetre’l. A l’Ajuntament de Figueres, són les àrees de serveis socials i de diversitat les que l’emeten, i s’ha de sol·licitar a través d’una instància. Així mateix, diverses entitats socials s’estan organitzant per a emetre i difondre aquest informe en els pròxims dies. Entre les organitzacions sembla que hi ha MIFAS i Càritas, que treballen per facilitar-ne l’accés i assegurar que arribi al màxim de persones possible. Nosaltres pensem que aquest requisit, afegit al darrer moment, complica la situació als ajuntaments i a les persones que volen tramitar la seva documentació. Hem de recordar que es tracta d’aconseguir permís de residència i treball per a un any, i per tant qui no en té evidentment es troba en una situació de vulnerabilitat. Haver-ho de demostrar és redundant.

Quin és el missatge final?

Cal reiterar que la immigració no és el problema. El problema és com s’organitza la resposta institucional. Quan hi ha recursos, planificació i coordinació, la convivència funciona. Quan no, el sistema es tensiona i això es trasllada a serveis, escoles i habitatge. I això no és una qüestió ideològica. És una qüestió de gestió.