ESTRENA EN 'STREAMING'

'Vivarium', el terror de la llar, dolça llar

El director Lorcan Finnegan converteix en malson el gran somni de la societat del benestar en aquesta intriga de ciència-ficció nouvinguda a les plataformes

jz4yddcnfk4co13do9j4jat8d2o

jz4yddcnfk4co13do9j4jat8d2o

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

El 2004 es va desencadenar a Irlanda un auge desaforat de la construcció mogut pel furor immobiliari, un procés que es va truncar després de l’inici de la crisi econòmica de 2008. Aquesta situació va ser exposada per Lorcan Finnegan (Dublín, 1979) en el seu curtmetratge, ‘Foxes’ (2012): cases de somni convertides en llocs fantasmals que acabaven convertint-se en presons que condueixen a l’aïllament i la bogeria.

A partir d’aquell moment, el director va voler aprofundir en alguns d’aquests conceptes: la pèrdua d’identitat que provoca l’homogeneïtzació, el capitalisme i el consumisme devorador, així com la sensació de marginalització que genera aquesta espiral nociva en les diferents classes socials. Així va sorgir ‘Vivarium’, la història de dos joves (encarnats per Imogen Poots i Jesse Eisenberg) que volen comprar una casa per començar la seva vida en comú i es veuran atrapats en una urbanització suburbial de cases idèntiques de la qual no sembla existir escapatòria. El somni de la societat del benestar, convertit en malson. El film, vist a l’últim Festival de Sitges, s’estrena aquest dimecres, 8 d’abril, en la nova salavirtualdecine.com, així com a Movistar+, Vodafone i Rakuten.tv.

«La gent sembla moure’s per inèrcia. Tothom aspira a tenir la millor vida possible i ningú es para a pensar en les contradiccions que porta amb si mateix el sistema. No hi ha individualitats, només una massa informe», compte Lorcan Finnegan a EL PERIÓDICO. «Per això, totes aquestes cases iguals, són un reflex del món en el qual vivim. A tots els carrers de qualsevol ciutat del món hi ha les mateixes botigues. D’alguna manera, també la cultura s’està convertint en una cosa homogènia, i també el cine, les mateixes pel·lícules, fetes amb escaire i cartabó».

Per explicar aquesta història amb un evident rerefons polític i social, el director va optar pel relat de ciència-ficció. Des del moment en què ens introduïm en aquesta urbanització de xalets pintats de verd en files simètriques, el sentiment d’estranyesa adquirirà un nou sentit, i la realitat es convertirà en una representació artificial. «Volíem mostrar l’alienació  a la qual estem sotmesos, però a través de l’element fantàstic, que és una forma extraordinària per crear metàfores sobre la realitat».

Per crear aquest univers prefabricat, tan quotidià com surrealista, el director va utilitzar algunes inspiracions estètiques, com la sèrie de René Magritte, ‘L’imperi de les llums’, la instal·lació ‘The Weather Project’, de Geoff Murphy, les fotografies d’Andreas Gursky o pel·lícules que exploren l’estranyesa del dia a dia, com ‘Safe’, de Todd Haynes.

Notícies relacionades

El cicle de la vida adquirirà a més una dimensió d’allò més sinistra a ‘Vivarium’, una cosa que serveix als responsables per parlar de la maternitat, la criança i la parella com una trampa. «Per compondre aquesta idea utilitzem els cucuts com a referència, que són una espècie parasitària. S’introdueixen al niu d’altres ocells per posar els seus ous i acaben matant-los». El cucut a què es refereix en la pel·lícula té forma de nen, però no és humà, es desenvolupa a ritme desorbitat i l’únic que pretén és utilitzar la parella fins que pugui valer-se per si mateix. Amb aquesta figura, Finnegan també s’encarrega de tirar per terra el mite de la família feliç. «Els protagonistes es veuran obligats a representar la figura de pares, però no ho són, només són els rols que se’ls ha imposat. Tots dos intentaran rebel·lar-se contra això, però estan immersos en una espiral de la qual no es poden escapar».

El director reconeix que resulta d’allò més estrany que aquesta pel·lícula s’estreni en temps de confinament. «Potser aquesta situació en la qual ens trobem pot amplificar l’experiència, i també que l’espectador es plantegi noves preguntes al voltant del món que fins ara havíem construït».