Crítica de 'Vivarium': el malson d'estar tancat a casa

«Ets a casa. Per sempre», deia l’eslògan original de ‘Vivarium’, pensat i imprès molt abans de les mesures d’excepció, estats d’alarma i confinaments. Aquestes poques però letals paraules són estranyament profètiques, com gairebé tot en aquesta aposta de terror surrealista vista en el passat festival de Sitges, però més fàcil d’entendre entre les quatre parets del nostre saló.

Notícies relacionades

'Vivarium', el terror de la llar, dolça llar

‘Mentideros de la memoria’, de Gonzalo Celorio: retalls de temps

D’altra banda, serà estrany que algú estigui tan malament com la Gemma (Imogen Poots) i el Tom (Jesse Eisenberg), jove parella que, després de seguir-li el corrent a un estrany agent immobiliari (Jonathan Aris), acaba tancada en una urbanització als afores en forma de bucle infinit, i més en concret, la seva vivenda núm. 9, sense veïns, cobertura ni contacte amb la realitat. 

Aquest malson arrenca feliçment, tant per la seva premissa com per la somiadora i precisa direcció de Lonergan, clarament influïda pel Kubrick d’‘El resplendor’ en certs plans simètrics i preses aèries. Cap a la meitat de metratge, no obstant, comença a semblar un episodi de ‘The twilight zone’ o ‘Misteri’ (en particular ‘Child’s play’) encara amb molt per podar. Lonergan fa remuntar el projecte amb un clímax psicodèlic, tàctica que ja va fer servir en un primer llarg, ‘Without name’, rematat amb al·lucinacions forestals de primer ordre.