'Longa noite': després de la guerra civil

Representant d’un nou i cerebral cine gallec que experimenta en territoris disconformes entre la ficció, el documental i la representació, Eloy Enciso parla a ’Longa noite’ dels efectes de la guerra civil espanyola a partir d’una desdramatització escènica i interpretativa, dels llocs, els paisatges, els rostres i les veus.

Com en el cine al límit de la parella Jean Marie Straub & Danièle Huillet  i en bona part de l’obra de Robert Bresson, les actrius i actors, bàsicament no professionals, són aquí màscares recitatives, models abans que intèrprets de carn i os capturats per Enciso en hieràtica expressió.

El dispositiu és cru i radical. Si s’entra en el joc establert pel director, la bellesa d’alguns dels textos i la fascinació de la imatge filmada (de nou amb l’esplèndida fotografia de Mauro Herce, director de ‘Dead slow ahead’ i operador de ‘Lo que arde’) poden fer-hi la resta. Sempre al límit, però és una reflexió molt interessant, ahir i avui, sobre les guerres i els feixismes.

Els personatges d’aquesta Galícia rural dels anys 40 parlen, a càmera o al buit, per recitar passatges d’autors com Max Aub i textos procedents de les cartes de presos republicans. És una forma absolutament diferent de mostrar una realitat, la de la postguerra espanyola, que tanta literatura i tantes imatges ha generat. Cap com les d’aquest film.