'Longa noite': després de la guerra civil

Representant d’un nou i cerebral cine gallec que experimenta en territoris disconformes entre la ficció, el documental i la representació, Eloy Enciso parla a ’Longa noite’ dels efectes de la guerra civil espanyola a partir d’una desdramatització escènica i interpretativa, dels llocs, els paisatges, els rostres i les veus.

Com en el cine al límit de la parella Jean Marie Straub & Danièle Huillet  i en bona part de l’obra de Robert Bresson, les actrius i actors, bàsicament no professionals, són aquí màscares recitatives, models abans que intèrprets de carn i os capturats per Enciso en hieràtica expressió.

Notícies relacionades

El cicle ‘Orgànic’ torna al Palau Güell en la seva segona edició

Rosalía desafia el cànon pop amb ‘Lux’

El dispositiu és cru i radical. Si s’entra en el joc establert pel director, la bellesa d’alguns dels textos i la fascinació de la imatge filmada (de nou amb l’esplèndida fotografia de Mauro Herce, director de ‘Dead slow ahead’ i operador de ‘Lo que arde’) poden fer-hi la resta. Sempre al límit, però és una reflexió molt interessant, ahir i avui, sobre les guerres i els feixismes.

Els personatges d’aquesta Galícia rural dels anys 40 parlen, a càmera o al buit, per recitar passatges d’autors com Max Aub i textos procedents de les cartes de presos republicans. És una forma absolutament diferent de mostrar una realitat, la de la postguerra espanyola, que tanta literatura i tantes imatges ha generat. Cap com les d’aquest film.