L'escorbut, el flagell dels mars

Aquests dies de confinament en un espai reduït (la casa de cadascú) i amb un virus a l’aguait m’han portat fet en l’escorbut, el gran flagell durant l’època dels grans viatges transoceànics, més letal entre els mariners que qualsevol altra malaltia, ja que brollava als barcos amb tant acarnissament que els armadors ja donaven per descomptat que perdrien la meitat de la tripulació en el periple. Es calcula que dos milions d’homes de mar van morir entre 1400 i 1800 a conseqüència del mal, ocasionat per la falta de fruita i vegetals frescos. En aquell temps es creia que l’escorbut era contagiós; l’anomenaven «la malaltia de la nostàlgia».

Solia irrompre als barcos als tres mesos de la travessia, quan la marineria, sense atracar a cap port, havia de subsistir a base d’aliments en conserva –fumats, salaons, curats-, sense cap vitamina. Va delmar la dotació de Cristòfor Colom en el seu segon viatge. Vasco de Gama va perdre el seu germà així. I l’expedició Magallanes-Elcano, la primera a circumnavegar el globus (1522), va patir un gran dany per la falta d’àcid ascòrbic. No va ser fins a 1753 quan el metge escocès James Lind va observar que el consum de taronges i llimones tenia un «avantatge peculiar» com a remei contra la malaltia. Ningú tenia llavors la més remota idea del que era la vitamina C.

 El símptoma més primerenc era la letargia, deixar-se arrossegar per la blanor. Sobrevenien després la pal·lidesa, els ulls enfonsats, la putrefacció de les genives i un progressiu deteriorament físic que ens estalviarem de precisar, tot i que crida poderosament l’atenció que velles ferides de guerra es reobrissin i que els ossos trencats es tornessin a trencar pel mateix punt de la soldadura. Els homes, a més, començaven a desenvolupar comportaments estranys. Les cròniques expliquen que, en el seu segon viatge, recorrent el cercle polar antàrtic, el navegant James Cook es va quedar en èxtasi a l’observar la brillantor de la lluna sobre el gel que havia cristal·litzat en les eixàrcies, fins que, en un moment de lucidesa, se’n va adonar que la bellesa que l’havia mantingut hipnotitzat podia, en realitat, desequilibrar el barco pel pes afegit en el cas d’un embat sobtat de les onades.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Des de la placidesa de la distància en el temps, els efectes psíquics de l’escorbut sobre el cervell estremeixen per la seva càrrega poètica. Els sentits s’exacerbaven. L’arpillera es transmutava en vellut al tacte. Els somnis, centrats sobretot en el menjar, resultaven tan vívids que aquells aguerrits llops de mar es desfeien en plor al despertar-se davant de les escudelles buides. Per això, per les llàgrimes i la volubilitat, es creia en la nostàlgia de la llar com a causa. El marí, es digués Rodrigo de Yñiguez, en un galió espanyol, o John Huggit, en un bergantí pirata, patia al·lucinacions, i podia molt ben succeir que, recolzat a les amures, distingís entre l’escuma de l’onatge l’amenaça d’un monstre marí o bé els sins incitants d’una sirena. Jonathan Lamb assegura a ‘Scurvy: The Disease of Discovery que els resultava impossible compartir l’experiència, que l’escorbut disminuïa el sentit de comunitat. Cadascun creia estar sol en la seva angoixa.

Els Johns i els Rodrigos ignoraven, a més, que eren ja immunes a altres malalties, com el xarampió i la veroles, que van causar estralls entre les poblacions indígenes. Pobres homenots; l’escorbut feia que, quan desembarcaven, l’aroma d’una flor els resultés insuportable, gairebé letal, per la seva voluptuositat.