Crítica de 'Togo': gestes canines d'esperit clàssic

El 1995 s’estrenava la popular pel·lícula semianimada ‘Balto. La leyenda del perro esquimal’, en què es cantaven lloances al gos de trineu, en principi, més significatiu en la famosa cursa del sèrum a Nome del 1925, que va servir per aturar una epidèmia de diftèria. Una dècada i mitja després, Disney respon a Amblin amb ‘Togo’, espectacular correcció historiogràfica per a més glòria del husky siberià, que va ser, en aparença, el veritable heroi d’aquella gesta aventurera.

Tot i que el Balto va ser qui va acabar la feina, el Togo va fer un viatge molt més llarg i va exercir com a líder, càrrec especialment ardu, durant 563 quilòmetres, contra els escassos 88 d’un cànid que té fins i tot estàtua al zoo de Central Park. El Balto tenia tres anys aquells dies; el pobre Togo, ja dotze. El Balt, bon gos, però el Togo, més bon gos encara.

Willem Dafoe ho dona tot (com sempre) en el paper de Leonhard Seppala, pescador noruec que va marxar a Alaska a la recerca d’or i va acabar convertit en prestigiós ensinistrador de gossos de trineu. La sempre fiable Julianne Nicholson (’El visitant’, ‘Monos’) angoixa com la seva soferta dona belga. El husky Diesel, família del Togo, es llueix tant en les escenes íntimes con en les d’acció. 

Hi ha un ampli ús de la infografia a la pel·lícula, però sembla reservada als paisatges muntanyosos i els llacs congelats que l’expedició de Seppala va travessar a contrarellotge contra la neu, el vent i el fred. L’acció canina es presenta sempre tàctil, creïble, de vegades radicalment anguniosa, com en la seqüència que el grup de gossos fa un esforçat gir de 180 graus costa amunt per no caure per un penya-segat. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Director de fotografia de ‘Fast and furious (A tot gas)’ i autor del ‘remake’ del 2015 de ‘Li diuen Bodhi’, Ericson Core ha utilitzat avançades tecnologies per rodar una aventura, en el fons i, sovint, la forma, de grat esperit ‘old school’, hereva de ‘La llamada de la selva’ del 1936 o la mai ben ponderada ‘Ullal blanc’ del 1991 (també disponible a Disney+).

Pel costat menys positiu, ‘Togo’ pot abraçar la manipulació emocional més obscena possible, sobretot, en una part final musicada, en una ostentació de mandra, amb ‘On the nature of daylight’, composició de Max Richter que ja s’ha fet servir amb finalitats lacrimògenes en aproximadament vuit-centes pel·lícules (i les mateixes sèries de televisió). Sigui com sigui, bon gos, bona pel·lícula.