29 març 2020

Anar al contingut

ESTRENA AQUEST DIMECRES A NETFLIX

David i Álex Pastor: «Tothom es creu l'heroi de la seva pròpia història»

Els directors barcelonins fan un gir al gènere de la 'home invasion' a 'Hogar', protagonitzada per Javier Gutiérrez, Mario Casas i Bruna Cusí

Beatriz Martínez

David i Álex Pastor: «Tothom es creu l'heroi de la seva pròpia història»

QUIM VIVES

David Pastor (Barcelona, 1978) i Álex Pastor (Barcelona, 1981) van debutar als Estats Units amb ‘Infectats’, una pel·lícula en la qual un virus s’estenia pel món i matava la major part de la població. Més tard van convertir Barcelona en una ciutat apocalíptica a ‘Els últims dies’, en la qual la propagació d’una misteriosa malaltia obligava els habitants a tancar-se a casa. Ara que una pandèmia real ha pres forma i la distopia ens ha tocat, els germans s’encarreguen de fer un gir inesperat al gènere de la ‘home invasion’ a través de la història d’un publicista (Javier Gutiérrez) que després de perdre la feina i la casa decideix infiltrar-se en la vida dels nous llogaters de la seva antiga llar, una parella encarnada per Mario Casas i Bruna Cusí.

¿Com sorgeix la idea d’‘Hogar’?
David: L’Álex i jo hem fet moltes mudances per qüestions de feina i en una ens vam quedar amb les claus d’un dels pisos. Vam pensar: ¿i si algú guillat s’atrevís a entrar-hi?, ¿què passaria? A partir d’aquí vam construir la resta de la història partint d’una pregunta essencial: ¿qui seria capaç de fer una cosa així i per què? D’aquí sorgeix el personatge de Javier Gutiérrez.

Precisament, es tracta d’un personatge que es presenta com una víctima de la societat... per acabar convertint-se en un botxí.
David. Volíem presentar un protagonista amb qui se simpatitzés. És un home de mitjana edat que després d’una àmplia carrera professional no troba feina perquè les empreses volen contractar gent més jove per pagar menys. Així que l’espectador va amb ell des del principi, fins que s’adona que l’està acompanyant per camins molt foscos. ¿Fins a quin punt està disposat a seguir-lo en aquestes circumstàncies?

¿Per què van decidir fer-la a Espanya?
Álex. Era una situació molt reconeixible després de la crisi que vam patir el 2008. Crèiem que vivíem en un Estat del benestar i tot es va esfondrar. A més, probablement als Estats Units ens haurien demanat explicar la història des de la perspectiva del personatge de Mario Casas i per a nosaltres era important fer-la des de la de l’intrús, és a dir, canviar el tradicional punt de vista i situar-lo en l’antagonista.

¿La societat produeix monstres?
Álex. Si Goya deia que el somni de la raó produeix monstres, Javier és el monstre que es va encarregar de produir els somnis de la classe mitjana d’aquest país a través dels seus anuncis de llars perfectes. D’alguna manera, simbolitza aquest anhel de comoditat, de luxe, de coses materials que teníem abans de la crisi, fins que ens vam adonar que ho podíem perdre tot.

De fet, la pel·lícula comença amb un anunci l’eslògan del qual és «la vida que mereixes».
David. El personatge de Javier Gutiérrez creu que es mereix tot el que tenia, que és una cosa que se li deu. Per això no es considera un brivall. Tothom es creu l’heroi de la seva pròpia història, i ell vol recuperar el que és seu. El verb ‘merèixer’ no és allà per casualitat.

¿Podríem dir que es tracta d’una pel·lícula sobre les nocions d’èxit i de fracàs?
Álex. Vivim en una societat que dona molta importància a les coses materials, als diners i al triomf professional. I quan tot això no es té, es perd l’autoestima, i fins i tot el respecte de la gent. Ens volíem centrar en una persona que ha posat tot el seu esforç a assolir aquests elements externs i superflus, de manera que quan es queda sense ells, entra en una profunda crisi d’identitat.

Quan van estrenar ‘Infectats’ dèiem que tot el que fins al moment crèiem estable podia desaparèixer. Just el que està passant en aquests moments.
Álex. Quan vam fer la pel·lícula vam estudiar la pandèmia de grip de 1918. No ens vam inventar res, la major part de les coses venien d’allà, ens vam documentar bé. Ara ho estem vivint en primera persona, estem sent historiadors d’una història que és cíclica, que es torna a repetir i que fa molta por.