Un festival de 'likes' i ànims: crònica del més semblant a un concert que podem viure

Divendres, a les deu de la nit, 473 persones estaven connectades al canal de Youtube del Cuarantena Fest. Rebe estava a punt d’iniciar el quart i últim concert de la jornada. La joveníssima cantant madrilenya va aparèixer flotant sobre un croma de papallones de colors. Se suposa que era la seva habitació, però més aviat semblava l’ingràvid jardí d’algun planeta remot. Va provar el micròfon i la Natalia, una usuària del xat, li va advertir: «No se sent, tia». El missatge va aparèixer a la dreta de la pantalla i ho van poder llegir els altres 472 espectadors des dels seus ordinadors. De fet, tots intentaven advertir-la del mateix.

Rebe era a casa, però estava nerviosa. Allò no era un assaig ni un karaoke tot sol. Era el més semblant a un concert que podem viure aquests dies. I tot i així, tot era molt diferent. La cançonetista sideral d’habitació tenia davant de si més públic del que hagi agrupat mai en un concert real. A la primera de canvi va esfullar ‘Un ramito de violetas’, l’onírica versió de Cecilia que la va donar a conèixer. Va seguir amb ‘coplillas’ pròpies com ‘CeloOoOos’ i amb una cúmbia del mexicà Grupo Cañaveral, però tot sonava tan seu, tan íntim i alhora tan còsmic, que costava creure que seguíssim al planeta Terra. «Alguns sons em pertorben», va teclejar un espectador. «Aquesta cançó em trenca el cor moltíssim», va afegir una altra. A la mitja hora, alguna cosa va fallar i es va perdre la connexió. En tres minuts, només quedaven cent dels 474 espectadors. La fugida a la recerca d’altres estímuls va ser idèntica a la de qualsevol macrofestival.

Dani ha tingut una idea

‘Flashback’ al dimecres 11 de març. Dani Cantó, fotògraf de concerts i microempresari discogràfic, va publicar aquest missatge a Twitter: «Tremola la Península. Dani ha tingut una idea i està petant els DMs de la gent a base de notetes. Tant de bo passi». Encara no s’havia decretat el confinament, però la cancel·lació de concerts a grans recintes i d’algun macrofestival, així com la reducció d’aforaments a petites sales, pintava malament. Se li havia acudit muntar un festival virtual on alguns grups que, per exemple, potser ja no podrien actuar en bars com l’Heliogàbal, es poguessin donar a conèixer via ordinador.

Amb ajuda d’altres activistes de l’indie estatal, mobilitzats (i perdó per l’expressió) des de Madrid, Barcelona, Múrcia i El Puerto de Santa María, la idea va arrelar a la velocitat del llamp. Quan el dissabte 14 es va decretar el confinament a tot el país, el Cuarantena Fest ja tenia 30 artistes distribuïts en deu jornades. Quan diumenge alguns famosos s’animaven a oferir concerts casolans a títol individual i ja començaven a sorgir iniciatives col·lectives, el Cuarantena havia tancat el seu cartell amb 51 actuacions després de descartar un centenar de propostes més. Quan el Cuarentena va obrir les portes dilluns, la plaga de festivals virtuals ja era imparable, però al seu s’hi van connectar dues mil persones. Volien sentir cantants que mai han actuat davant més de 150.

A casa, com sempre

En una època en què la socialització a través de les pantalles és a l’ordre del dia, en què la música es produeix principalment des d’habitacions i en què la precarietat laboral obliga molts joves a passar el divendres nit a casa, plantar-se davant l’ordinador per veure un concert ja no és tan insòlit. Per contra, actuar des de casa no és tan fàcil com sembla. L’asturiana Adriana Proenza, encarregada d’inaugurar el festival, no trobava una actitud còmoda per entonar mirant a la webcam. «¡He vist que hi havia [connectades] tres-centes persones i escaig. Mare meva quins nervis!», va sospirar abans de començar amb una versió d’Ed Sheeran. Cinc dies després, ja l’havien vist 6.700.

El concert de Confeti de Odio ja l’han vist més de nou mil. El seu cantant va demanar clemència per versos com «‘en Twitter soy Paulo Coelho, en Facebook soy de Podemos, en Instagram soy Justin Bieber, pero mis ‘likes’ son invisibles’» i es va emportar algun qualificatiu despectiu tipus ‘emo-Bisbal’. A Marcelo Criminal li va fallar tot el que podia fallar. Tot excepte el que ja ningú li podrà treure: cançons com ‘El descontento o los límites de la ruptura (democracia)’. La que acaba dient: «‘No va a haber más elecciones nunca más, nunca más, nunca, nunca, nunca más’». «Paco Ibañez», va teclejar un espectador. «M’estic posant supernerviós. Sou uns desgraciats», va confessar el jove murcià.

Al llarg de la setmana s’han vist actuacions de tota mena. El trio argentí Srta. Trueno Negro, atrapat en una gira espanyola que es va cancel·lar per raons òbvies, interpretant una cançó de La Casa Azul. La valenciana Valdivia obrint la finestra per retransmetre els aplaudiments de les vuit de la tarda des del seu veïnat. La barcelonina Cabiria escoltant el cor dels seus sintetitzadors. La madrilenya Casero firmant un concert revelació en un escenari decorat amb plantes, càctus i ampolles de sifó. El duo punk-pop Marcos i Molduras cantant on va néixer: al sofà. Els adolescents Kids From Mars suant al local d’assaig. El grec Euripidis ballant pel menjador com si el món no estigués paralitzat. El cantant de r&b de videojoc Megansito El Guapo flanquejat per vuit ballarines virtuals.

Notícies relacionades

El sector cultural demana l'exempció en el pagament de la Seguretat Social i en l'IVA

Amb el peu esquerre

Aquests dies el Cuarentena Fest ha visibilitzat una generació de músics condemnada a la precarietat. Un grapat de joves que s’ha conegut i unit en aquestes estranyes circumstàncies, que ha intercanviat tutorials per poder oferir els seus directes, que ha reflexionat sobre el que significa advocar per plataformes com Youtube que ofereixen una retribució mísera als músics i que ha comprovat quant està disposat a pagar la gent per la música. Ara per ara el festival ha recaptat 1.700 euros. Hi haurà concerts fins al divendres 27.