Un cicle per recordar l'irreverent humor dels genials Monty Python

Aquests dies els mitjans no paren de recordar-nos que ja hi ha moltes pel·lícules al mercat que ens avançaven els perills i les conseqüències de la situació que estem passant aquests dies. Però, la veritat, no tenim el cos per amargar-nos més del necessari ni per repetir en bucle el que ja estem vivint, així que la proposta d’avui és radicalment diferent, muntar-nos un cicle d’humor tan elegant com passat de voltes amb les millors obres dels Monty Python, el genial grup britànic format per sis autèntics monstres de l’humor i la imaginació: Terry Gilliam (futur director de Brazil i Doce monos), el genial John Cleese (que, si la situació millora, visitarà el 13 d’abril Barcelona amb el seu espectacle Last time I see me before I die), Michael Palin (que va acabar convertint-se en narrador de documentals de viatge), Eric Idle (Monjas a la carrera) i els desapareguts Graham Chapman (l’inoblidable Brian) i Terry Jones (Servicios muy personales, Erik el vikingo).

  

 

El rei Artús i l’‘alter ego’ de Jesús

Si l’iniciem cronològicament, per comprovar millor la seva evolució, començaríem per Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (Netflix i Movistar+), de 1975 i firmada pels dos Terry. És una esbojarrada i hilarant versió de la llegenda del rei Artús en què el monarca de Camelot, acompanyat pels seus fidels, es llança a la recerca del mític Sant Greal ensopegant amb tota mena d’estranys personatges. Està atapeïda de gags memorables com el del cavaller negre que es nega a rendir-se tot i que el seu rival li hagi amputat mig cos, els cavallers que diuen «ni» o el conill assassí.

  

 

La seva obra mestra o, almenys, la seva pel·lícula més popular va ser La vida de Brian (Netflix), dirigida el 1979 per Terry Jones, una divertidíssima sàtira bíblica que explica les peripècies d’un tal Brian, un paio que portarà una vida paral·lela a la del famós Jesús de Natzaret, però amb una diferència principal, la seva serà un autèntic disbarat. Els primers a confondre’l són els Reis Mags que acudeixen amb els seus regals, però quan descobreixen el seu error els hi arrabassen immediatament. Quan creix s’enamora de Judith, una jove rebel que el porta a unir-se a l’organització revolucionària Front Popular de Judea. Després de participar en diversos actes terroristes fracassats és detingut i portat davant de Ponç Pilat, que provoca hilaritat per les seves dificultats per pronunciar la lletra R. Entre els sis membres de l’equip van interpretar 40 personatges masculins... i femenins. El grup va decidir que el film no podia ser doblat, per la qual cosa, quan es va estrenar al nostre país, només es va poder veure en versió original, però no va ser un inconvenient perquè fos un èxit.

  

 

Viatges en el temps i un festival d’esquetxos 

El 1981, Terry Gilliam va deixar una mica de banda l’humor per passar al cine d’aventures amb Los héroes del tiempo (Sky i Vodafone TV), que presagiava la seva predilecció pels viatges temporals com després demostraria a Doce monos. Un noi s’escapa dels seus pares i s’uneix a una banda de nans que viatgen pel temps. El noi coneixerà tota mena de personatges famosos de la història com ara Robin Hood i Napoleó. Sense ser pròpiament una pel·lícula Python, en el repartiment figuraven alguns dels seus companys del grup (Michael Palin, John Cleese) al costat d’una estrella com Sean Connery i George Harrison, productor, que feia un ‘cameo’. Una encertada estratègia comercial va aconseguir que es convertís en un èxit.

  

 

L’última gran pel·lícula del grup va ser El sentido de la vida (Amazon, Movistar+) que, el 1983, va aconseguir el gran premi del jurat del Festival de Cannes i que va tornar a estar dirigida pels Terry. Més que una trama pròpiament dita, era una successió d’esquetxos còmics d’allò més insòlits units amb el pretext de justificar el títol. Arrenca amb un curt de Gilliam, Seguros permanentes Crimson, i va des d’un musical sobre l’esperma a un gag una mica desagradable sobre un home que menja massa. Això sí, el seu disseny de producció era visualment enlluernador, contenia diverses animacions surrealistes i ja feia preveure la futura tendència de Gilliam als escenaris espectaculars d’imaginació desbordada com a Brazil i Las aventuras del barón Munchausen.

  

 

La seva última obra i recomanacions complementàries 

El grup encara va tenir una altra obra mestra en què es van reunir gran part dels seus membres tot i que no era pròpiament seva, la magistral Un peix anomenat Wanda, de 1988 (Filmin). És una divertidíssima paròdia sobre les relacions entre nord-americans i britànics que unia l’humor dels Monty Python amb el de Charles Crichton, un veterà que va rodar esplèndides comèdies corals als 50 com Oro en barras. Cleese va ser-ne el coguionista i, segons algunes fonts, el codirector. L’excusa és el robatori d’una joieria i les trampes que es posen els participants per quedar-se el botí. En l’embolic involucraran un advocat llepafils a qui intentaran manipular per aconseguir les seves finalitats. Va ser una de les grans comèdies de la dècada, fins i tot va competir en els Oscars (Kevin Kline es va emportar l’estatueta com a secundari) i va tenir una continuació (Criatures ferotges), però bastant oblidable.

  

 

Per completar aquesta retrospectiva també es poden veure capítols de la celebrada sèrie Monty Python’s Flying Circus (Netflix i Movistar+) on es van donar a conèixer a la televisió britànica als anys 70. Allà trobarem l’origen de molts dels acudits o escenes que posteriorment van retocar per a les seves pel·lícules i altres de tan originals com irreverents com el més famós, sobre la Inquisició espanyola. Igualment és molt recomanable el documental An accidental studio (Vodafone TV), del 2019, que és un repàs per la trajectòria de la productora britànica HandMade Films sorgida, com anuncia el títol, per casualitat. Tot va començar gràcies a la passió que sentia  l’ex Beatle George Harrison pel grup còmic Monty Python i va invertir els seus diners a La vida de Brian simplement perquè volia veure-la. Creia que eren uns genis i sabien el que feien (no era així) i fins i tot va empenyorar la seva casa. Defensava que era una paròdia no de Jesucrist sinó de com d’absurds són els que segueixen les religions a cegues. Jueus, protestants i catòlics es van unir per repudiar-la, però va ser un èxit que li va fer fundar l’empresa. Va ser la Xangri-La de les productores, un paradís perdut que va deixar una profunda empremta en el cine britànic i, fins i tot, alguns dels seus títols menys taquillers es van convertir anys després en obres de culte. Una història apassionant a través d’entrevistes d’arxiu i altres d’actuals amb les cançons de George com a atmosfèric acompanyament. Monty Python forever!

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"