Riccardo Frizza: «El coronavirus ens ha deixat a milers d'artistes sense ingressos»

La cancel·lació en temporades de concert i d’òpera ha deixat tocat aquest mercat global, en què els artistes es mouen d’un continent a un altre durant la temporada contractats com a convidats i cobrant per cada funció feta. Són molts els afectats. Primer, al febrer, van tancar els teatres del nord d’Itàlia, als quals van seguir la resta dels coliseus del país, i després s’hi han afegit els escenaris d’Àustria, Alemanya, Espanya, Suïssa, França... Hi ha casos en què als efectes per la pandèmia s’afegeix la vaga que es venia arrossegant des de fa setmanes a França i que va provocar la cancel·lació de diverses produccions a l’Òpera Nacional de París. És el cas del director italià Riccardo Frizza, un dels més destacats de la seva generació, responsable musical del Festival Donizetti i amb una agenda de vertigen. «El malson va començar a París», afirma des de casa seva a Brescia, Itàlia. «Estava assajant l’òpera ‘Il Pirata’ i es va cancel·lar. Vam haver de marxar després d’estar pagant hotels i àpats, tot i que sí que ens van pagar. Després havia de dirigir ‘Lucrezia Borgia’ a Piacenza i Ravenna».

A la Llombardia, a prop de l’epicentre del brot italià.

Exacte. Durant els assajos es va declarar el brot a pocs quilòmetres de Piacenza. Es van cancel·lar totes les funcions adduint «força major», o sigui que els artistes convidats no teníem dret a cobrar. I els assajos no es paguen. Això després de tornar a pagar viatges, hotels, àpats... Som milers els artistes que no tenim ingressos.

Després tenia una nova producció d’‘Il viaggio a Reims’ a Colònia.

També es va cancel·lar. La cancellera alemanya va anunciar que la cultura és fonamental per a la societat i que s’indemnitzaria els teatres, però no sabem si això és per pagar els assalariats de la companyia o també els artistes convidats.

¿I després?

Havia de viatjar a Dallas per dirigir ‘Il barbiere di Siviglia’, i no hi podré anar perquè el consolat dels Estats Units està tancat des de fa setmanes, a la qual cosa se suma la prohibició dels vols des d’Itàlia. Em quedo sense feina fins al juny. Quatre mesos sense. Això ens passa als autònoms, la majoria del món de la cultura: si no treballes, no cobres. I els teatres cancel·len per força major, una cosa comprensible. Hi ha casos com el de la Lyric Opera de Chicago que pagarà els contractes dels artistes de les produccions cancel·lades. Però allò no és Europa, allà la companyia és privada. Aquí hem de viure dels estalvis, de l’ajuda dels pares. Cada família té les seves obligacions, hi ha crèdits per pagar, hipoteques. ¿Com pots ser responsable quan la teva economia no t’ho permet?

Però a Itàlia, on la indústria cultural és fonamental, ¿no hi haurà ajudes?

La cultura és sempre l’última perquè hi ha altres prioritats, com és lògic. No en tenim notícies. La causa de força major és inapel·lable i no hi ha cap tribunal que pugui dictar a favor dels afectats.

La seva dona és cantant, la soprano canària Davinia Rodríguez. ¿Està en la seva mateixa situació?

Sí, perquè a Los Angeles s’ha suspès la temporada. Cap dels dos té feina durant aquests mesos.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Veu llum al final del túnel?

Per una banda hi ha la percepció que Europa no està ajudant, per la qual cosa una vegada acabada la crisi suposo que molta gent tindrà dubtes sobre el seu europeisme. Però el meu gran dubte és saber què passarà amb els teatres, ja que la cultura es recolza en empreses i mecenes, i per a moltes potser serà complicat que puguin continuar recolzant-la com abans. Espero equivocar-me.