'Antología de un pueblo fantasma': l'elegíac i el lúgubre

La nova pel·lícula del canadenc Denis Côté no és cine de terror malgrat que el seu títol al·ludeix a espectres i malgrat que va construint una atmosfera funesta mentre retrata com els morts s’apareixen en un petit poble quebequès després del suïcidi d’un dels seus habitants. Si en bona part de les seves aparicions cinematogràfiques els fantasmes són metàfores de la por dels altres i la importància de conviure amb el passat, aquí ho són de les dues coses però també de com les comunitats rurals es van quedant buides, tant per la migració a les ciutats com per la seva pròpia incapacitat per adaptar-se.

Mentre contempla l’efecte que la tragèdia té entre els veïns, Côté  adopta un mètode narratiu el·líptic i deliberadament desmanegat –més de l’aconsellable, de fet–, que afavoreix el simbolisme davant el desenvolupament de personatges o el comentari social explícit i que no sempre aconsegueix equilibrar la sofisticació conceptual i els elements de gènere. En qualsevol cas, la pel·lícula exhibeix no només diversos moments genuïnament commovedors, que vessen nostàlgia i compassió per uns espais i unes formes de vida condemnats a perdre’s en l’oblit a causa de la nostra indiferència; també arriba a mostrar una genuïna capacitat pertorbadora –en part gràcies a una banda sonora plena de sorolls inesperats i inquietants xiulets del vent–, especialment quan la línia que separa el real del sobrenatural queda difuminada en bona mesura.