Guy Nattiv: «La ultradreta amb Trump ja no s'ha d'amagar al seu forat»

El 2019 el director israelià Guy Nattiv va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge per ‘Skin’ en què abordava el racisme des dels ulls d’un nen que acabava per perpetuar el cercle d’odi i violència que li havien inculcat els seus progenitors. Va ser el seu primer contacte amb el mercat nord-americà i a partir d’allà va continuar interessant-se pel tema fins que va trobar la història real de Bryon Widner, un home que va renegar del seu passat ‘skinhead’ i va acabar reinserint-se en la societat. Ara estrena ‘Skin’, un llargmetratge que ens introdueix en aquest procés de redempció.

¿Com va conèixer la història de Bryon Widner?

El 2012 la meva parella s’havia traslladat a viure a Los Angeles i jo continuava a Tel-Aviv. Estava buscant un projecte amb què poder traslladar-me als Estats Units, però no volia que fos una pel·lícula d’encàrrec, necessitava que el que hagués d’explicar em fos proper. Llavors en una cafeteria vaig llegir en un diari la història d’en Bryon. Em va impactar molt i vaig saber que hi havia un material molt potent allà.

¿Què va ser el que més el va impressionar?

Com un monstre pot convertir-se en un ésser humà. Pot ser que la seva vida no sigui del tot normal, però sí diferent. També em va impressionar com el canvi es va produir per una història d’amor. L’amor com a força transformadora. Hi ha molta gent que vol canviar de vida, però pocs tenen la voluntat i la valentia per aconseguir-ho, és un procés molt llarg i en aquest cas es tractava que el seu odi anés desapareixent.

La trobada entre un jueu i un exsupremacista va haver de ser impactant.

La pel·lícula està dedicada al meu avi, que va ser un supervivent de l’Holocaust. Així que és una qüestió que em toca de prop. Ens vam veure per primera vegada en una cafeteria perduda de Mèxic, semblava un escenari de la sèrie ‘Breaking bad’. Ens va demanar que féssim una ronda per si trobàvem algú intimidatori, perquè encara té por que els seus antics companys es vengin d’ell. Jo estava molt nerviós, però quan ens vam veure vaig descobrir que era un tipus molt sensible i intel·ligent. A poc a poc em va anar descobrint el seu món i les seves circumstàncies, i va resultar molt inspirador.

¿Parlar sobre la ultradreta als Estats Units genera malestar o rebuig?

Ningú volia produir la pel·lícula. I molt menys que vingués algú de fora a explicar aquesta història. No volen mirar què hi ha al seu propi país. Em deien que aquests grups estaven erradicats, però llavors va arribar Trump al poder i va ocórrer l’atropellament de Charlottesville. La ultradreta sempre ha estat allà, tot i que amagada, però gràcies a Trump ara té de nou una veu, ja no s’ha d’amagar als seus caus. Els seus seguidors es tornen a sentir forts una altra vegada.

¿Com va ser el procés d’investigació d’aquest submon tan secret i obscur?

Principalment va ser en Bryon qui m’ho va explicar tot, però també em vaig amarar bé del Midwest, zones com Ohio o Michigan molt castigades i en les quals hi ha alts índexs de pobresa i abandonament. Les organitzacions proven de reclutar aquests nens que no tenen recursos i necessiten una família. El seu procediment és el mateix que a les sectes: els donen empara i els renten el cervell fins que ja no poden pensar per si mateixos. Els ensenyen a odiar.

La pell es converteix en una metàfora de la mateixa identitat a través dels tatuatges del personatge.

Com més tatuatges tens, més perillós. En Bryon era un líder, tenia tota la cara i el cos ple de tatuatges i es va sotmetre a un any i mig de doloroses operacions perquè desapareguessin, perquè es van convertir en el seu pitjor enemic. No podia canviar si no se’ls treia. Així que el seu cas va ser una redempció tan mental com física.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Jamie Bell aconsegueix una transmutació total a la pel·lícula.

Vaig tenir molta sort de trobar-lo. Molts actors no van voler el paper, però ell s’hi va llançar amb totes les conseqüències. És molt difícil encarnar un personatge així, però ell va saber aportar-li ferocitat i alhora una tendresa que li és innata. El procés de canvi no s’entendria a la pel·lícula sense els seus ulls, la seva mirada.