'Skin': neonazisme per a principiants

Inspirat en el cas real de Bryon Widner –un cap rapat que va abandonar el supremacisme blanc, i que per a això va haver d’esborrar els tatuatges que li decoraven la cara–, el quart llargmetratge de Guy Nattiv mira d’erigir-se en un text essencial sobre el racisme, però ho fa de manera matussera i superficial; el seu títol resulta d’allò més apropiat –en català, pell– per a una pel·lícula que no transcendeix l’epidermis.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

En primer lloc, Nattiv evita aprofundir en el conflicte intern del seu protagonista, i el retrata no com a algú enverinat de creences tòxiques, sinó només com un paio turmentat que amb prou feines necessita una empenta cap al bon camí; així mateix, ignora la ironia inherent a un personatge que, després de jutjar els altres segons la seva aparença, és pagat amb la mateixa moneda; i, al llarg del metratge, es fixa insistentment en el procés d’esborrament dels tatuatges facials –a càmera lenta, en pla curt, amb música de Vivaldi de fons–, però en cap moment hi treu suc dramàtic.

En qualsevol cas, el gran problema de ‘Skin’ és que banalitza la ideologia terrible que dona sentit a la seva pròpia existència. La seva descripció dels rituals supremacistes és previsiblement –i potser inevitablement– estereotipada, i les úniques raons que se li ocorren per explicar el comportament dels neonazis són infàncies abusives, la falta d’un lloc on pertànyer o la simple estupidesa; en cap moment es pregunta què els distingeix d’aquesta majoria de persones que, en circumstàncies semblants, no emprenen el camí de l’odi; i no es molesta, finalment, a explorar les repercussions del penediment. Atès l’auge que la xenofòbia està experimentant a tot el món, d’entrada una pel·lícula com aquesta resulta del tot pertinent; llàstima que ‘Skin’ es conformi amb predicar els conversos, dient-nos simplement que el racisme és dolent.