Javier Perianes, virtuós i sensible a l'Auditori

La temporada de l’OBC va continuar amb el seu nou abonament dels dijous a l’Auditori, amb un programa de gran arrel romàntica i va comptar, a més, al podi amb una de les batutes més destacades de la seva generació, l’australiana Simone Young. Tenint en compte el seu prestigi, la primera part del concert no va resultar tan bona com s’hauria volgut, fins i tot tenint en compte un públic una mica desorientat però molt agraït i afectuós que la va aplaudir al final de cada moviment de les dues obres.

Va obrir el programa una extravertida versió de la poc divulgada ‘Simfonia núm. 6 en Do major, D 589’ de Schubert, coneguda com ‘La petita’ i que es programa molt poc, en què es van apreciar idees netament clàssiques i fins i tot italianitzants en el llenguatge. La poca experiència de l’orquestra davant d’aquesta obra va ser potser la raó d’aquest cert nerviosisme tant en la fusta com en la corda reflectit no només en la cara d’enuig de la mestra, sinó també en entrades no sempre arreglades, tot i que l’afinació mai se’n ressentís, com tampoc la unitat i la coherència.

Tot va remuntar, afortunadament, en el deliciós ‘Andante’, per encaminar-se ja amb total facilitat i fins i tot amb grapa creativa, en un final de gran línia, elegància i perícia. Malgrat el sabor agredolç que va quedar en l’ambient, s’agraeix que s’interpretin obres que mostren cares desconegudes de certs compositors, com és el cas del simfonista Schubert, autor del qual només es programa la seva música de cambra i, per descomptat, alguns dels seus més de 600 ‘lieder’.

El plat fort de la vetllada va ser, sens dubte, el ‘Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Si bemoll major, Op. 83’ de Brahms, amb un pletòric Javier Perianes davant del teclat. El músic andalús va mostrar una vegada més el seu esplèndid estat de forma, dominant totes les arestes d’aquesta obra mestra, una de les més complexes per a qualsevol intèrpret. Un so embolcallador, sense descuidar mai les veus ni la línia melòdica, va posar el segell de Perianes a un discurs virtuós i sensible, molt ben acompanyat per una Simone Young molt més contenta que a la primera part.

El seu treball en aquesta obra va ser especialment ardu, ja que el diàleg entre el concertista no és només amb el conjunt, sinó amb diferents solistes, especialment amb el violoncel, impecable en l’‘Andante’. La directora va aconseguir, per fi, un so vellutat i brillant, mentre Perianes frasejava amb un gust exquisit, resolent els esculls sense problemes, amo d’una musicalitat virtuosa i emotiva.