'Harriet. En busca de la libertad': superpoders antiesclavistes

L’esperable de qualsevol pel·lícula dedicada a rememorar una figura del pes simbòlic de Harriet Tubman, que es va escapar de l’esclavitud i posteriorment va emprendre successives missions per alliberar centenars d’homes negres en els anys previs a la guerra de secessió americana, és que es mantingui engarrotada pel seu afany de respectabilitat i els seus aires d’importància. I, tot i que per moments trepitja aquest terreny, en general ‘Harriet’ aspira menys a ser cine prestigiós i necessari que a situar-se a mig camí entre el ‘thriller’ i el ‘western’, i deixa que les lliçons d’història sorgeixin de manera orgànica del drama mentre, a més, aborda aspectes de l’esclavitud –la tensió entre els negres nascuts lliures i els negres nascuts esclaus, per exemple– que altres pel·lícules sobre l’assumpte solen passar per alt.

Això, no obstant, no impedeix que la pel·lícula caigui en els vicis típics dels ‘biopics’ més convencionals, com l’ús de ‘flashbacks’ i veus en ‘off’, els personatges que utilitzen els seus diàlegs per explicar-nos el lloc que ocupen en la història i, sobretot, la tendència a l’hagiografia. De fet, la directora Kasi Lemmons mostra menys interès a explorar la psicologia de Tubman que a perfilar-la a la manera d’una superheroïna imparable, que salta dels ponts per eludir els seus capturadors, creua aigües profundes per guiar els fugitius, s’enfronta a negrers que exhibeixen vilesa caricaturesca i, compte, rep missatges de Déu que li serveixen de brúixola. De fet, Lemmons dona tanta importància a les epifanies experimentades pel seu protagonista que alhora la treu a totes les dificultats que va haver d’afrontar per organitzar i executar els seus rescats. Prefereix idealitzar-la a humanitzar-la.