EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crítica del 'Diario' d'Iñaki Uriarte: l'art d'anotar l'escuma dels dies

zentauroepp52541832 icult iaki uriarte200228183747

zentauroepp52541832 icult iaki uriarte200228183747

2
Es llegeix en minuts
Domingo Ródenas de Moya

A la primavera del 2010, un debutant Iñaki Uriarte de 63 anys va publicar un petit volum de Diarios (1999-2003) amb una nota biogràfica que era més aviat de geolocalització: nascut a Nova York el 1946, de Sant Sebastià i resident a Bilbao. Com que no acreditava més currículum que aquest (a part de l’exercici del periodisme literari en la premsa basca a què es referia al llibre), Uriarte irrompia en l’escriptura autobiogràfica transgredint una de les presumpcions del mateix: l’interès previ de la vida o l’obra de l’autor. Aquesta pretesa falta de legitimitat era eludida a la primera pàgina mitjançant una veu inaudita per la seva senzillesa, la seva immediatesa càlida, la seva ironia cultural i un escepticisme permeable als sentiments. Aquells Diarios Aquest menú de tast, servit amb un estil de laboriosa senzillesa tributari tant de Montaigne com de Josep Pla, va resultar, en la seva desimboltura antiretòrica, captivador, i així es va reflectir en l’entusiasme dels lectors (i crítics).

Apressat potser per l’èxit, el 2011 va reunir en un segon volum les seves notes des del 2004 al 2007 i va repetir l’èxit. En només un any Uriarte havia aconseguit crear una comunitat d’addictes a la seva prosa transparent i al·lèrgica a la solemnitat, còmplices del seu hedonisme descregut, de la despreocupació amb què observa i jutja les misèries i les gestes pròpies i alienes, del vitalisme robust a què es barregen unes gotes de pessimisme i fins a misantropia, de la incessant gimnàstica de l’enginy sempre vigilat de prop per una humilitat severa que no consent escampis exhibicionistes.

Culte, ‘bon vivant’, reticent a les presses 

Notícies relacionades

Per les notes es passejaven, amb la sinuositat del seu gat Borges, els seus autors de capçalera, citats una vegada i una altra: Borges, omnipresent, Nietzsche, Proust, Pascal, els moralistes francesos, els diaristes Samuel Pepys o Kierkegaard, els memorialistes Girolamo Cardano, Benvenuto Cellini i Montaigne, per sobre de tots. Entrant i sortint, en alegre amanida de lectures i al·lusions (de vegades àcides), van els seus coetanis Savater, Atxaga o Vila-Matas barrejats amb Cioran o Jünger o amb Txékhov i Kafka. El segon volum consolida el personatge construït per Uriarte: culte, bon vivant, reticent a les presses i la vida atropellada, més epicuri que escèptic, tan amic de la solitud i l’esbarjo intel·ligent com enemic del treball (la seva proesa: haver aconseguit no treballar mai).

Fins el 2015 no va aparèixer el tercer volum, molt més prim perquè incloïa menys anys (del 2008 al 2010), però també perquè, com admet Uriarte al començament: «ara escric menys pàgines en aquests arxius perquè tinc galeria». L’expectativa creada va resultar intimidadora: «És absurda la por que he agafat a escriure», anota el desembre del 2010, quan el triomf ja l’ha visibilitzat a la plaça pública. Aquest mateix efecte astringent ha operat des d’aleshores, perquè les notes fins al 2019 no arriben a les 50 pàgines, reunides en l’Epíleg a aquesta oportuna edició conjunta dels Diarios. Amb aquesta edició queda segellat un projecte que es va iniciar, després d’una greu sotragada per salut, com unes últimes paraules plenes de saviesa, humor i sofisticada autenticitat sobre l’espuma dels dies que passen.