Maria Rodés: «M'atreu pensar en mi com a possible bruixa»

Després de deixar-se intrigar pels cossos celestes en l’àlbum ‘Eclíptica’, Maria Rodés es fixa en unes figures històriques, les bruixes, enteses com a dones que no es van ajustar a les normes. Retrocedint en el temps, ha arribat fins a la Lilit, la primera dona d’Adam en el judaisme, que dona títol a l’espectacle que va estrenar l’any passat al Festival d’Art Sacre de Madrid i que aquest divendres presenta a la Sala Apolo, dins del Festival Mil·lenni. El nou repertori donarà lloc a un disc que la cantant i compositora espera poder publicar al maig.

¿Què li fer interessar-se per les bruixes?

Havia escoltat històries al meu poble, Cabrera de Mar, sobre el castell de Burriac, un lloc on havia anat sovint amb la meva germana i on suposadament s’havien fet aquelarres. Llegint i investigant, em va començar a semblar interessant la figura de la bruixa, així com les connotacions de la paraula. Em vaig adonar que havia servit per estigmatitzar certes dones per sortir del cànon social. En les històries que escoltava, les bruixes eren seduïdes pel diable, tenien relacions sexuals als aquelarres i renegaven de Déu. Això sempre es repeteix.

Ha publicat una primera composició, ‘Carta al diablo’.

Sí, he anat traient imatges i símbols d’aquestes històries i barrejant-les amb aspectes més personals, treballant-les com a metàfores, per fer les cançons. En aquesta, la bruixa s’enamora del diable i sembla evident que la cosa no tirarà endavant, però un i l’altre es deixen enganyar mútuament. Una cançó d’amor i desamor, al cap i a la fi. Coincidint amb el concert a la Sala Apolo en sortirà una altra, ‘La extraña’, que és efectivament més rara i que juga amb el món dels cants xamànics, a partir de la figura de la curandera mexicana María Sabina.

Un personatge que va fascinar intel·lectuals i artistes.

La van anar a visitar els Beatles, Aldous Huxley, Jodorowsky... Els donava uns fongs al·lucinògens i els recitava poesia. Es diu que les bruixes parlen en nom de la naturalesa i ‘La extraña’ és una espècie de cant xamànic. Parla de la triple deïtat de la lluna. En el neopaganisme, en els rituals s’invoca la Triple Deessa; una dona gran, una altra de mitjana edat i una nena, que estan en l’inconscient femení i representen les fases de la lluna. A María Sabina se l’ha reconegut com a poeta, però era una curandera primitiva que et convidava a fer un viatge interior amb les drogues. Devia ser bona, perquè tothom anava a veure-la.

En un altre temps, vostè podria haver sigut acusada de bruixa.

Les dones que cantaven o feien música resultaven sospitoses. Igual que les astrònomes, que podien predir els eclipsis: la gent no ho entenia i les acusaven. També les dones amb neurosi, les solteres, les amants... Hi havia moltes excuses per titllar una dona de bruixa. En aquest treball hi ha una mirada enrere, cap a les meves avantpassades, tot i que encara avui fer música té unes implicacions: per a mi, sent cantant, és més difícil formar una família o tenir una estabilitat econòmica.

‘Carta al diablo’ desprèn una aroma llatina. ¿Va cap allà aquest repertori?

No deixen de ser cançons pop, però, sí, hi ha molt del món llatí. ‘La extraña’ és una espècie de cúmbia. M’enamoren les tonades veneçolanes, les cançons de Simón Díaz. Tenen a veure amb tot això, perquè es tracta de música vinculada a la naturalesa. Les tonades les cantaven quan anaven a munyir les vaques a les cinc de la matinada, perquè es relaxessin. M’agrada aquest món de metàfores amb animals.

¿L’ha mogut la curiositat per aquestes figures del passat o la reivindicació feminista?

L’origen no era fer un disc feminista; m’atreia el món fantàstic. Però de seguida em vaig trobar tot el rerefons i aquest vessant feminista hi és implícit. Al final, m’ha atret pensar en mi mateixa com a possible bruixa. Si ho eren les dones que sortien de la norma, ser una dona artista, cantant, et porta a encaixar en aquesta etiqueta. I em vaig preguntar quantes dones hi ha hagut al llarg de la història que hem sentit que no acabàvem de trobar el nostre lloc. Què suposa això i com afecta les teves altres facetes de la vida.

En la seva obra hi ha una tendència a buscar el motiu d’inspiració lluny de la realitat present: els somnis, el cosmos, ara aquests aquelarres ancestrals.

Sí, ja me n’he adonat. Sempre ha sigut una mica així. M’interessa la fantasia. Però per al pròxim disc voldria fer una cosa més personal, potser, amb menys metàfora, més íntim i realista. A veure si ho aconsegueixo.

¿Com serà el directe d’Apolo?

La idea és crear un món una mica ‘aquelàrric’, fins i tot sense fer teatre. Hi haurà Marina Tomás, Isabelle Laudenbach, Marta Roma i Pep Pascual, i el que més m’agrada és que cantem tots. És la meva primera formació en la qual tots som cantants i és un gust. Sona molt bé i em porta al món dels suposats aquelarres. Em venia de gust treballar amb harmonies vocals de noies. Hi ha moltes bandes en les quals tots són homes, menys una dona, i aquesta vegada serà al revés.

Notícies relacionades

El delta de l’Ebre i la Costa Daurada des de l’aigua

Mataró, dos quilòmetres de mar per viure l’estiu

Acumula ja més d’una dècada de trajectòria des d’aquell encantador disc, ‘Sin técnica’, firmat com a Oníric. ¿Ha sigut un camí costós?

Ara ho porto amb tranquil·litat. Estic en el millor moment en què he estat mai. M’està costant menys viure d’això i tinc ganes de continuar fent música. ¡Potser he madurat! Tinc diversos projectes, inclòs el de fer un disc country amb David Rodríguez (Beef, La Estrella de David, La Bien Querida). Cançons que parlin d’amor, però no d’un idil·li, sinó d’un amor de parella de llarga durada, de batalla, d’aguant... Pot ser divertit.