05 d’abr 2020

Anar al contingut

LA PEL·LÍCULA DE LA SETMANA

Crítica de 'El hombre invisible': tens pas de rosca a un gran clàssic

Leigh Whannell crea moments d'enorme tensió en un film que trasllada el punt de vista a la víctima femenina del monstre

Quim Casas

ítem

El hombre invisible ★★★

Direcció: Leigh Whannell

Repartiment: Elisabeth Moss, Aldis Hodge, Oliver Jackson-Cohen, Storm Reid

Títol original:  ‘The invisible man’

Països: Estats Units

Durada: 124 minuts

Any: 2020

Gènere: Terror

Estrena: 28 de febrer del 2020.

En la novel·la original de H. G. Wells, el científic megalòman que experimenta amb la invisibilitat es diu Griffin, sense nom de pila. En la icònica versió dirigida el 1933 per James Whale, és Jack Griffin. En la seqüela ‘El hombre invisible vuelve’, del 1940, el protagonista és seu el germà i el seu nom és Frank Griffin. En aquesta última i molt lliure versió, l’Home Invisible podria ser perfectament el net o el besnet d’algun d’aquells primers Griffin cinematogràfics, ja que es diu Adrian Griffin. Però la seva etapa és ben diferent. És un magnat de les òptiques, viu en una ultramoderna mansió a sobre d’un turó, experimenta amb la invisibilitat i maltracta la seva parella sentimental, Cecilia Kass.

El més interessant d’aquesta nova remodelació rau en el seu punt de vista, que correspon a la víctima femenina, i a la lectura cristal·lina que es desprèn quant al tema del maltractament i la violència masclista. No molt ben articulat, amb alguns elements de brotxa grossa, però a la fi efectiu, o més concloent que en altres pel·lícules de gènere que han jugat també a aliar-se amb la causa del Me Too.

Hi ha un altre element a tenir molt més en compte: com que el director del film crea moments d’enorme tensió amb els enquadraments buits de personatges. La càmera es desplaça de la protagonista a la seva esquerra o dreta dins d’una estada. No sabem si en aquest espai es troba l’amenaçador home invisible. Tampoc ho sap la protagonista. Però aquestes imatges respiren una inquietud difícil de superar. Quan la càmera torna a la Cecilia, sabem, tot i que mai tindrem la certesa absoluta, que el perill continua latent.

La pel·lícula és obra absoluta del director, guionista i actor australià Leigh Whannell, escriptor dels primers títols de la saga ‘Saw’ –i al primer film d’aquella salvatjada del cine d’horror també tenien molta importància els escenaris i la forma de filmar-los, el que es veia i el que no– i realitzador de la tercera entrega d’una altra saga exitosa, la d’‘Insidious’.

En un valent canvi, Whannell s’ha fixat ara en un clàssic incontestable del fantàstic, dotant-lo d’una dimensió més terrorífica, i sembla embrancat en l’aventura, encara més temerària, de dirigir un ‘remake’ d’un altre títol fonamental, ‘1997: Rescate en Nueva York’, de John Carpenter. No defuig les comparacions. Sap al que s’enfronta. D’allà les variacions que ha produït perquè el seu Home Invisible tingui entitat per si mateix.

Whannell juga amb els punts de vista amb la mateixa imaginació escampada per David Robert Mitchell a ‘It follows’. Treballa amb imaginació les múltiples possibilitats del so més quotidià. O el baf com a element amenaçador en un gran pla en el qual Cecilia, en el fred exterior de la casa, no veu el baf que l’home invisible desprèn al seu costat.

Alguns aspectes un tant forçats de guió entelen una mica les fites visuals d’una pel·lícula que pren de molt respecte el referent original: agitar-lo, canviar la perspectiva i fins a cert punt modernitzar-lo sense oblidar mai l’admiració que se sent cap a ell.