Elizabeth Moss: «Si fos invisible, faria de Robin Hood»

Elizabeth Moss ha participat en algunes de les sèries que han revolucionat el panorama de la ficció televisiva recent, des de ‘El ala oeste de la Casa Blanca’ fins a ‘El cuento de la criada’, passant per ‘Mad men’ i ‘Top of the lake’. Però també s’ha embarcat en projectes de cine independent arriscats en què ha demostrat la seva versatilitat i carisma. Ara es converteix en la protagonista absoluta de la nova versió d’‘El hombre invisible’, en la qual torna a encarnar una dona que lluita contra els estigmes de la societat patriarcal, en aquest cas al ser assetjada per la seva exparella, que la torturarà fins a límits insospitats aprofitant que no pot ser vist per ningú.

¿Com volien abordar aquesta nova versió del clàssic d’H. G. Wells?

Un no vol veure de nou la mateixa història, aquesta ja la sabem, així que es mirava de fer-hi un pas de rosca contemporani i centrar-nos en el punt de vista femení, en el de la víctima que és perseguida per un home que aprofita la seva invisibilitat per exercir la violència masclista.

Sembla haver-se especialitzat en personatges que visibilitzen els problemes de les dones maltractades i sotmeses. ¿Li interessa particularment el tema?

Em sembla important alçar la veu després de tant temps silenciant les dones, tractant-les com a beneites o com a excessivament emocionals, deslegitimitzant les seves protestes. És una responsabilitat del cine i de l’art en general tractar temes importants, i el que està passant amb els drets de les dones és una cosa que ressona al món. Si veiem les estadístiques de la violència de gènere ens adonem que les coses no van bé, que és una epidèmia que no es tracta prou.

¿Creu que el Me Too i les noves onades feministes han contribuït a fer que les pel·lícules es comprometin amb la consciència de gènere?

Els estudis de cine estan despertant gràcies a la pressió social. S’han adonat que es tracta d’explicar històries amb què la gent es pugui identificar, i això inclou les dones, els col·lectius LGTBI o els diferents grups racials.

¿Creu que el gènere de terror és una bona eina per explicar al·legories sobre el món on vivim?

Crec que estem vivint un gran moment a través de pel·lícules que s’escapen dels estereotips, com ‘Déjame salir’, ‘Nosotros’ o ‘Un lugar tranquilo’, que tenen un missatge subjacent molt potent, una cosa que passava també als anys 70. El terror és una bona manera d’explicar el món, sí.

No obstant, continua sense ser reconegut en els premis.

Crec que no hi ha hagut una millor interpretació aquest any que la de Lupita Nyong’o a ‘Nosotros’, i molta gent s’ha queixat que no fos nominada. Però que això formi part de la conversa ja és un canvi. I que ‘Paràsits’ hagi guanyat l’Oscar ho revoluciona tot, perquè significa que pot triomfar una pel·lícula que no ha sigut dissenyada per a això.

¿Quines diferències destacaria entre el seu paper de Cecilia a ‘El hombre invisible’ i el de June Osborne a ‘El cuento de la criada’?

June és un personatge fort que segueix unes regles establertes que s’ha autoimposat per poder lidiar amb la situació a què s’enfronta. Cecilia és més vulnerable, no és una líder, és una dona traumatitzada, trencada i plena d’inseguretats. Així que la vaig portar al terreny de la por absoluta per tot.

Notícies relacionades

Crítica de 'El hombre invisible': tens pas de rosca a un gran clàssic

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

¿Què faria si fos invisible?

Faria de Robin Hood. Agafaria els diners de la gent que en té molts i els malversa i els utilitzaria per a coses bones.