Núria Graham: «'Marjorie' no és el meu disc de maduresa: ¡encara n'he de fer molts!»

El camp verd i humit del Finisterre irlandès, cara a cara amb l’oceà agitat, i la posta de sol fonent-se amb les creus del cementiri que ens parlen dels avantpassats: és el paisatge que envolta el vídeo de ‘Connemara’, la cançó que ens avisa de la barreja de malenconia i transcendència que respira ‘Marjorie, el nou àlbum de Núria Graham. Obra de cançons reflexives que no deixen de ser pop en estat de gràcia, i que la cantant i compositora de Vic estrena aquest dijous a l’Apolo, al festival Guitar BCN.

Connemara és una regió dels confins d’Irlanda, el país del seu pare, que li evoca profunds records familiars. Paratge una mica salvatge, de cases escampades, on a diverses generacions de grahams (amb seu a Dublín, a la costa est) els ha agradat anar de vacances. «És com la nostra casa espiritual, i en els últims anys hi he anat més sovint, de vegades sola, per visitar la meva tia i conèixer més la gent d’allà», explica Núria Graham, que se sent atreta per aquest panorama natural «preciós i una mica tràgic». Un lloc en el qual és fàcil sentir-se «sobrepassat», «vulnerable» i en disposició de «relativitzar la vida i la mort».

Fumant (i esperant)

‘Marjorie no és un disc sobre Irlanda, però sí que desprèn un pòsit «molt familiar», simbolitzat per la cançó que li dona títol i que apunta a l’àvia que no va conèixer. Se la imagina, com li han explicat, fumant al costat de la finestra, esperant que el seu marit tornés del pub. «A partir d’allà, parlo de l’amor romàntic i de la dependència que es pot crear respecte a una altra persona», assenyala. Amb cert fatalisme, ja que la lletra diu: «Sembla que comentem els mateixos errors».

A ‘Hazel’ es fixa en la «vida de bar» dels habitants de la regió i en una noia real de la seva edat. «Podem ser semblants però les nostres vides són tan diferents». Aquesta cançó incorpora la tornada d’una cançó anomenada ‘Always blue’ que va compondre el seu oncle, Niall Graham, músic que va arribar a gravar un àlbum. «Va enviar aquest tema a la discogràfica i li van dir que els agradava la tonada, però que havia de refer les altres parts», relata. «Ell va dir que no podia fer-ho, i ara ha flipat veient que jo he acabat fent el que li demanaven». No és l’única idea prestada: ‘Toilet chronicles reprèn la línia melòdica d’‘Amor de garrafa’, dels osonencs Power Burkas. «Una cançó que parla de mi, de la meva relació amb Marcel [Pujols]», revela. «La lletra no és una traducció, sinó una resposta. Parla de l’amor cap a la meva exparella, molt pur».

Viure per poder escriure

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

‘Marjorie’ és la tercera estació (quarta si comptem el molt primerenc epé ‘First tracks’, 2013) d’un camí que continua anant cap amunt. Primer, en matèria de textos. «Quan començava a fer cançons escrivia sobre coses que encara no m’havien passat», reflexiona. I després, en llenguatge musical, mimant un pop diàfan i amb pòsit, cuinat per un equip de confiança (Jordi Casadesús a la producció), i després de sotmetre el seu cançoner a severes tries. «Escric moltes cançons, i poden anar-se’n a les escombraries o quedar-se a esperar un altre moment».

O bé acabar alimentant altres veus. Núria Graham valora «l’ofici d’asseure’t al piano cada dia per compondre, com feien Carole King, Laura Nyro o Burt Bacharach». En aquest últim va pensar quan va compondre ‘Nadie podría hacerlo’, que va gravar Amaia, igual com aquesta altra trucada ‘Porque apareciste’. Treballar amb l’‘extriunfita’ li ha donat «marge per observar», diu. No té «cap prejudici» respecte a la composició per encàrrec, i ha debutat com a productora amb el grup Junco i Mimbre. Veu la música com una ocupació «a llarg termini», sense presses. I amb 23 anys espera que no se saludi ‘Marjorie’ com el seu «disc de maduresa», sospira. «¡Encara n’he de fer molts!».