27 maig 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE MÚSICA

El luxe del piano de Beethoven

Rudolf Buchbinder va oferir a l'Auditori els cinc concerts per a piano del geni de Bonn

Pablo Meléndez-Haddad

El luxe del piano de Beethoven

La cinquena sessió del Festival Beethoven250 de la temporada de l’OBC, patrocinada per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, es va oferir en memòria d’Ángel Jesús García, concertino del conjunt per més d’una dècada i mort aquest mes. A l’escenari, la música de Beethoven va continuar brillant al concentrar en dues vetllades consecutives els cinc concerts per a piano que va compondre del geni de Bonn. Al podi no hi havia director, ja que es va optar perquè el mateix solista concertés el conjunt, l’austríac Rudolf Buchbinder, que va demostrar un superb estat de forma, exposant tot aquest academicisme vienès que respira aquesta música. 

Va començar amb el concert es va editar amb el Núm. 2, però que en realitat va ser el primer que va compondre un Beethoven de només 23 anys (si no es compta el que va esbossar una dècada abans, del que només es conserva la part del solista). Buchbinder és un profund coneixedor de les obres i d’un estil que viatja, gràcies al poder del compositor, des del classicisme tardà a un romanticisme de què el mateix Beethoven estableix les bases. El pianista va concertar amb eficàcia, línia i tècnica depurada. El seu art interpretatiu mai carrega les tintes, però sí que té virtuosisme i, sobretot, delicadesa, amb moments molt aconseguits, com el vibrant ‘Rondo’ final del ‘Concert per a piano i orquestra Núm. 2 en Si bemoll major, Op. 19’.

Divendres va continuar amb el ‘Concert per a piano i orquestra Núm. 4 en Sol major, Op. 58’, construint un pont que va de 1792 a 1808. L’opció va deixar clara la maduresa del músic, amb un Buchbinder brillant també en les cadències (impressionant en la de l’‘Allegro’). Va acomiadar la nit el ‘Concert per a piano i orquestra Núm. 3 en Do menor, Op. 37’, un pas de gegant en l’estil concertant a què l’elegància del solista va saber treure brillantor, amb una cadència molt matisada i amb un ‘Rondo’ final molt equilibrat.

Dissabte el programa es va obrir amb el ‘Concert per a piano i orquestra Núm. 1 en Do major, Op. 15’, potser el que més recorda a Mozart i Haydn, en el qual novament es va lluir el solista en la cadència de l’’Allegro’. El complex moviment final, en tot cas, va resultar el menys acoblat de les dues vetllades, amb alguna entrada falsa a la corda.

Una ovació va acomiadar el ‘Concert per a piano i orquestra Núm. 5 en Mi bemoll major, Op. 73, Emperador’, escrit 14 anys més tard i entre els que hi ha un món de diferència, amb colors gairebé brahmsians, tot i que els accents i els ‘tempi’ escollits, particularment en el bonic ‘Adagio’ fossin més ‘metronòmics’ que poètics.