29 març 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE TEATRE

'Demà': la imposició de l'amor

La dramaturga Hel·lena Tornero i la companyia La Virgueria s'uneixen a la Beckett per imaginar un futur distòpic en què es prohibeix la pobresa i s'obliga a estimar

Manuel Pérez i Muñoz

'Demà': la imposició de l'amor

Pau Cortina

Deia Borges que el verb ‘estimar’ no suporta l’imperatiu. Podria ser una premissa de ‘Demà’, nova peça de la dramaturga Hel·lena Tornero que serveix per celebrar els deu anys de La Virgueria, liderada per Aleix Fauró i Isis Martín. Ho fan a la Beckett, sala que aquesta temporada els acull com a companyia resident. Un aniversari per fer balanç d’una dècada entaulant batalles per espais alternatius, aixecant projectes en un marc de crisi hostil. Un segell propi, un compromís crític que ara es projecta cap a un futur distòpic (o no) en el qual es proscriu la pobresa i s’imposen les relacions amoroses. 

La indigència emocional és un punt de fuga d’una peça ambiciosa que comença d’una manera molt convencional: una ruptura de parella. Veiem com ell, el Saül (Guillem Gefaell), intenta deixar-la a ella, la Cassandra (Isis Martín). Sentim les típiques frases enllaunades pròpies d’aquestes situacions. Es percep que alguna cosa no encaixa, i, per descobrir-ho, l’obra desenvolupa el seu argument cap enrere, cap als orígens de la relació. Es van remuntant estacions des d’un aniversari a la tardor fins al dia de la primera cita, fins i tot abans, fins a la gènesi de l’afecte. Pel camí ens corprèn la vibració totalitària d’una societat que empresona els indigents, que els imposa una inserció. Un món que assenyala el diferent, l’emigrant. Un impostat món feliç, com la novel·la de Huxley, però amb l’exigència social de l’amor. Malson orwel·lià en forma d’algoritme celestí, un ‘match’ de Tinder amb el present: la solitud no està ben vista. 

Xarlatans que venen fum

S’obren moltes finestres, i no totes es tanquen igual de bé. Guerra, pobresa, emigració; els orígens dels personatges condicionen el present, les seves decisions hipòcrites. El camí per adaptar-se és la completa assimilació del diferent. Patrícia Bargalló i Marc Rius són l’altra parella, els amics, la mirada aliena, el judici impositiu de la norma. Se’ls representa com els gurus d’un bonisme de tassa Mr. Wonderful, aquest tipus de xarlatà venedor de fum que Rius torna a brodar com ja feia a ‘Els ocells’ de La Calórica.

Més difícil ho tenen Martín i Gafaell per donar forma a aquest entramat d’afectes coreografiats com salts entre les plataformes d’una escenografia gairebé quirúrgica. Cal estar molt atent per anar esprement cada detall, cada pinzellada d’aquesta utopia del capitalisme, la fantasia gens desmesurada que pretén transformar els sentiments en mercaderia.