'Noir' mediterrani vs atlàntic

La novel·la mediterrània s’ha convertit per dret propi en una categoria dins del gènere negre. El pes que han tingut en aquesta tradició autors com Manuel Vázquez Montalbán, Petros Márkaris, Jean Claude Izzo o Andrea Camilleri avala aquesta teoria. Destaquen com a trets identitaris el caràcter dels seus protagonistes i la passió per la gastronomia. Una passió amb què es recreen descrivint l’elaboració d’alguns dels plats més típics de la zona. No obstant, si ampliem el marc, podem veure que l'escriptor de Vigo Domingo Villar dona un enorme valor als descansos per menjar de l’inspector Leo Caldas (protagonista de ‘La playa de los ahogados’, amb més de mig milió d’exemplars venuts, ‘Ulls d’aigua’ i del recent ‘L’últim vaixell’, a Siruela i Columna). O José Luis Correa, creador de la sèrie de Ricardo Blanco, que acaba de publicar ’Las dos Amelias’ (Alba), que sol escriure a les terrasses de bars i cafeteries de Las Palmas, lloc que ha afirmat que té «terrasses com per a un casament». O Xavier Gutiérrez, que des de Sant Sebastià ha creat tota una tetralogia entorn del menjar. ¿Existeix, doncs, la novel·la negra mediterrània? En aquest cas, ¿podríem parlar per contraposició d’una novel·la negra atlàntica? ¿Tenen elements diferenciadors o s’assemblen més del que podríem suposar?

Que el menjar sigui un dels trets que es consideren diferenciadors de la tradició mediterrània resulta curiós quan un coneix la rellevància de la restauració a la costa cantàbrica. Les relacions humanes no es comprenen sense una reunió en un gigre, o sense un terç a una mà. Leticia Sánchez Ruiz (Oviedo, 1980) el 2019 ha despuntat amb ‘Cuando es invierno en el mar del norte’ (Pez de Plata). «No és que utilitzi la gastronomia, és que em sembla fonamental. Igual com la pluja, als meus llibres sempre hi ha bars, beguda i menjar, que són tres de les millors maneres de conèixer l’ésser humà», afirma. No obstant, Diego Ameixeiras (Lausana, 1976), escriptor en gallec que publica aquest febrer ‘La noche caimán’ (Fondo de Cultura Económica), planteja que en les seves històries no tindria gaire sentit aturar-se en aquests detalls: «Potser perquè responen a una expressió agradable de la vida que no solc reflectir en el que escric».

Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963), que va estrenar l’any passat sèrie detectivesca amb ‘Un assumpte massa familiar’ (Tusquets / Capital Books), serveix de balança. «Les meves novel·les alemanyes, les de Cornelia Weber-Tejedor, són més ‘nòrdiques’, és a dir, es menja relativament malament, excepte quan Cornelia va a casa dels seus pares. La seva mare, gallega, és una excel·lent cuinera. A les novel·les que transcorren a Barcelona, es menja més, però es menja, diguem-ne, normal. Allò del detectiu mediterrani amant de cuinar i ‘gurmet’ amenaça de convertir-se en un tòpic del calibre del detectiu bevedor i solitari».

L’elecció de l’espai

Això connecta de forma directa amb l’elecció de l’espai en el qual s’emmarquen les històries. Ameixeiras el té clar. «La ciutat ha de respirar en el text, fer-se present com una persona més a l’ombra». Escull ambients urbans, però també la seva prolongació cap a l’extraradi. «El barri i el seu esperit lliure, el carrer estret, el solar. Els balcons amb la roba estesa, la vida als patis del darrere, la gent que lluita per sobreviure. La relació que els personatges estableixen amb aquest lloc és molt important». Toni Hill (Barcelona, 1966) declara que «l’ambientació espacial m’interessa en tant que contribueix a crear una cosa que per a mi és important dins d’una novel·la que és l’atmosfera. A ‘Tigres de vidre’ (Grijalbo / Rosa dels vents, 2018), l’ambientació era una mica més que això: era el retrat d’un barri molt concret (Ciutat Satèl·lit, a Cornellà), i el lloc es convertia clarament en protagonista del relat, no en un mer escenari».

Jordi Ledesma (Cambrils, 1979), autor entre altres obres de ‘La noche sin memoria’ (Alrevés, 2018), assegura que «en general busquem òptiques que concedeixin a les novel·les un grau d’universalitat capaç de ser explicat des del localisme, una acotació que s’ajusta a una sèrie de rutines, costums i trets culturals propis d’on transcorre la història».

El valor de la denúncia

El valor de denúncia sembla una cosa que ha d’anar per necessitat unida al gènere negre. Però, ¿és així de veritat ? ¿És imprescindible? ¿Aporta valor social a la història el punt geogràfic des d’on transcorre? «Per descomptat» confirma Sánchez Ruiz. «Tot i que ni tan sols sigui un espai real amb nom concret, sinó una zona o un lloc al món. El Nord, el Sud i la Meseta compartim problemes, sí, però també hi ha problemes específics de cada zona». Ribas no espera «que les novel·les ‘hagin’ de denunciar coses per principi, sinó que denuncien perquè miren, perquè enfoquen el que succeeix i ho mostren». «No crec en l’obligatorietat que la literatura denunciï res, ja sigui una novel·la negra o de qualsevol altre color ‑apunta Hill‑. Sí que m’agrada que la denúncia s’entrevegi al llarg de la història sense ser explícita».

«Una novel·la és sempre una imatge especular del món ‑planteja Alexis Ravelo (Gran Canària, 1971), autor de ‘La ceguera del cangrejo’, homenatge a César Manrique (Siruela, 2019)-. En aquest sentit, igual que reflecteix els costums, les conductes i el món lingüístic dels personatges, acaba reflectint també les contradiccions de la societat en què viuen. La desigualtat i la corrupció adopten diferents formes depenent de cada lloc».

Noelia Lorenzo Pino (Irun, 1978), creadora de la sèrie policíaca d’Eider Chassereau i Jon Macua, té clar que el punt geogràfic aporta valor social a l’obra. «I hem d’utilitzar-lo», afegeix. «Crec que esprémer i criticar l’àmbit social de cada lloc és, per a mi, necessari. A ‘Corazones negros’ (Erein, 2018) vaig voler donar visibilitat al tema de la prostitució. Irun és una ciutat fronterera i als anys 90 hi havia diversos clubs de cites a cada barri».

El clima

La climatologia pot ser un factor determinant. La humitat o la pluja per la proximitat del mar poden marcar els passos dels protagonistes. «No hi ha una fórmula per conjugar aquests factors, ni crec que s’hagin d’aplicar de manera prototípica, cada novel·la té el seu ritme, el seu espai i la seva mecànica», opina Ledesma. Laura Gomara (Barcelona, 1989), autora d’‘En la sangre’ (Roca, 2019), delimita l’època de l’any en què transcorren les seves històries, especialment en les fases inicials. «El clima afecta els personatges com afecta les persones, però en una novel·la tu tens el control i has de fer que el clima t’ajudi a portar-los on tu vols».

Per a Hill, «el temps ajuda de vegades, tot i que cal ser cauts i no caure en comparacions massa òbvies. De vegades funciona millor el contrast: una tristesa devastadora un dia meravellós i assolellat pot funcionar millor». Ravelo certifica que el clima «no és una mera qüestió d’ambientació. A les persones ens influeix el clima. Això ens connecta amb la naturalesa, amb el biològic, amb el nostre ésser primari, previ al social i, en ocasions, el contradiu».

L’omnipotent presència del mar

I el mar. L’omnipotent presència del mar. «Es diu que Barcelona és una ciutat costanera que viu d’esquena al mar i fins a cert punt és cert. També és cert que la gent que viu aquí, tot i que mai baixi a veure el mar, quan marxa a un lloc en què no n’hi ha ho troba a faltar. Perquè el mar és present, tot i que no t’hi acostis, en coses com la humitat de l’aire o els crits de les gavines», comenta Gomara. «El mar té especial rellevància paisatgística, cosa que em permet lligar passatges de més intenció poètica en els quals busco, sobretot al cel que hi ha sobre el mar, metàfores i textures que emparentin amb les emocions del que succeeix», assenyala Ledesma.

¿Com es percep el mar a la costa Atlàntica? Sánchez Ruiz presenta el mar en tots els seus llibres. «I quan transcorren terra endins, llavors al mar se l’anomena. Al meu poble sembla que utilitzem ‘el mar’ i ‘la mar’ indistintament. Però no és així. Quan volem fer un tomb pel simple plaer de passejar, diem ‘aniré a veure el mar’. Quan volem saber si hi ha baixamar, plenamar o corrents perquè baixarem a pescar o a banyar-nos, diem ‘veuré la mar’. Quan forma part del paisatge, és el mar. Quan forma part de nosaltres, és la mar. D’aquesta manera ho vam aprendre».

De la mateixa manera, el mar apareix en cada un dels llibres de Lorenzo Pino. «En cap ha sigut premeditat. És molt present en la meva vida. M’encanta passejar per la costa i és gairebé impossible que no sorgeixin capítols en aquests llocs». També pot jugar un paper fonamental en la distància, que és com l’utilitza Ameixeiras. «A ‘Conduce rápido’, que està ambientada a Santiago, el mar és una espècie de promesa. És el lloc al qual volen fugir els protagonistes. Per a ells, la ciutat és un territori fosc que pesa sobre les seves espatlles, una presó de pedra. Just el contrari que el mar, símbol de llibertat i despreocupació. Viure en una ciutat plujosa dispara la seva fantasia cap a la platja i la llum».

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

La relació de Ravelo amb el mar pot resumir-se en una sola frase: «Soc illenc». «Un altre illenc, Pedro García Cabrera, en una conferència titulada ‘L’home en funció del paisatge’, va venir a dir que el lloc geogràfic en el qual un creador ha passat la seva infància, en el qual s’ha educat la seva mirada, condiciona per sempre el seu treball –argumenta-. El mar (o la seva absència) modula totes i cada una de les meves descripcions d’espais oberts. I fins al ritme que imprimeixo a cada text».

¿Podem concloure que hi ha més similituds que diferències? Sí. Sembla quedar clar que pesa més la proximitat a la costa, tingui marees o no, que la influència d’un espai en concret. Que no té per què ser imprescindible en el desenvolupament de la literatura del lloc, però que d’una manera o una altra el salnitre s’enganxa als tous dels dits dels qui escriuen, i això es nota quan ens submergim en les profunditats d’una obra nascuda als peus del mar.