70a EDICIÓ

Un Salinger de saldo obre la Berlinale

Sigourney Weaver interpreta l'agent literària del llegendari escriptor en la rutinària pel·lícula del canadenc Philippe Falardeau 'Un año con Salinger'

zentauroepp52383932 berlin  germany   20 02 2020   us actress sigourney weaver p200220193502

zentauroepp52383932 berlin germany 20 02 2020 us actress sigourney weaver p200220193502 / RONALD WITTEK

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La presència de Mi año con Salinger en la primera jornada de la Berlinale convida a l’equívoc. Que aquesta hagi sigut la pel·lícula elegida pels responsables del certamen per inaugurar una edició en la qual gairebé tots els plats forts són autors de línia dura pot portar algun despistat a donar per fet que es tracta d’una obra pensada per a la cinefília, quan el seu públic natural –en realitat, l’únic que l’entendrà– és el menys exigent i discriminatori.

Curiosament, de ‘Mi año con Salinger’ també és apropiat dir que pot portar a confusió, tot i que en el seu cas és més que probable que no es tracti d’una cosa deliberada o, almenys, no del tot. En primer lloc, no és una pel·lícula sobre el llegendari J. D. Salinger, autor de la no menys llegendària novel·la ‘El vigilant en el camp de sègol’; en realitat es tracta d’una adaptació del llibre homònim de memòries de Joanna Rakoff, que el 1996 va treballar com a secretària per a l’agent literària de l’escriptor, Dorothy Olding –de qui Sigourney Weaver encarna una versió ficcionada que dota d’una barreja perfecta de duresa i tendresa–, i que va passar bona part del seu temps al lloc llegint les cartes dels fans, contestant-les i triturant-les sense que cap arribés al seu destinatari.

Així mateix, la pel·lícula tampoc és una reflexió sobre l’efecte que les pàgines d’‘El vigilant en el camp de sègol’ van tenir entre els seus increïblement devots lectors, malgrat que avui el director canadenc Philippe Falardeau hagi repetit diverses vegades davant de la premsa que això és just el que és i que, certament, es tracti del tema que més ostentosament s’esbossa al llarg del seu metratge sense arribar a explorar-se; d’altres són l’ambient literari novaiorquès, el preu de la fama, el dolor de la pèrdua, les relacions de parella i com d’arrogants, envejosos, maniàtics i egoistes que els artistes poden arribar a ser.

Pel·lícula de Jia Zhangke

Notícies relacionades

En última instància, el que Mi año con Salinger demostra ser de forma més convincent és la història d’una jove que, en part pels consells que rep d’un dels escriptors més misteriosos i celebrats de la història –i en part perquè el seu nòvio és un cretí, el seu exnòvio toca el clarinet i transcriure gravacions d’àudio és una feina molt pesada– decideix perseguir el seu somni abans que sigui massa tard. Dit d’una altra manera, ofereix el tipus de relat d’iniciació i aprenentatge que l’excés d’ús ha convertit en fórmula. I ho fa d’una forma que resulta inequívocament convencional i rutinària malgrat que, en un intent de dissimular aquesta falta d’intrepidesa, Falardeau adorni les escenes amb ruptures de la quarta paret, fragments epistolars sobreimpresos en pantalla, escenes oníriques de ball i altres filigranes estilístiques que aporten afectació i sensibleria però no doten la pel·lícula d’una personalitat formal coherent.

¿Significa tot el que hem dit que la Berlinale s’ha equivocat a l’escollir la pel·lícula inaugural de la seva 70a edició? No necessàriament. Sense anar més lluny, hauria tingut menys sentit atorgar aquest privilegi a ‘Swimming out till the sea turns blue’, una obra infinitament superior que, no obstant, no té Sigourney Weaver en el seu repartiment ni cap al·licient per a l’alfombra vermella. També presentada avui, suposa una nova incursió de Jia Zhangke al terreny documental; en aquesta, el mestre xinès viatja a la seva localitat natal, Fenyang, per entrevistar diversos literats sorgits allà, i meditar a través d’ells sobre com la memòria i la tradició se les arreglen per resistir davant l’empenta dels processos modernitzadors.

Jeremy Irons es corregeix

«Recolzo de tot cor el moviment internacional que dona suport als drets de les dones [...]. Aplaudeixo la legislació per al matrimoni del mateix sexe i espero que s’estengui a més societats. [...] I recolzo el dret de la dona a l’avortament si així ella ho decideix». Són paraules pronunciades aquest matí a la Berlinale per l’actor Jeremy Irons, que aquest any presideix el jurat del certamen. Amb elles, flanquejat per la resta de jutges –entre els quals destaquen els també intèrprets Bérénice Bejo i Luca Marinelli i els cineastes Kenneth Lonergan i Kleber Mendonça Filho–, el britànic s’ha desdit d’una sèrie de polèmiques declaracions efectuades al llarg dels últims anys i influïdes, segons ha confessat avui també, per l’educació fèrriament catòlica que va rebre de nen.