Un Salinger de saldo obre la Berlinale

La presència de Mi año con Salinger en la primera jornada de la Berlinale convida a l’equívoc. Que aquesta hagi sigut la pel·lícula elegida pels responsables del certamen per inaugurar una edició en la qual gairebé tots els plats forts són autors de línia dura pot portar algun despistat a donar per fet que es tracta d’una obra pensada per a la cinefília, quan el seu públic natural –en realitat, l’únic que l’entendrà– és el menys exigent i discriminatori.

Curiosament, de ‘Mi año con Salinger’ també és apropiat dir que pot portar a confusió, tot i que en el seu cas és més que probable que no es tracti d’una cosa deliberada o, almenys, no del tot. En primer lloc, no és una pel·lícula sobre el llegendari J. D. Salinger, autor de la no menys llegendària novel·la ‘El vigilant en el camp de sègol’; en realitat es tracta d’una adaptació del llibre homònim de memòries de Joanna Rakoff, que el 1996 va treballar com a secretària per a l’agent literària de l’escriptor, Dorothy Olding –de qui Sigourney Weaver encarna una versió ficcionada que dota d’una barreja perfecta de duresa i tendresa–, i que va passar bona part del seu temps al lloc llegint les cartes dels fans, contestant-les i triturant-les sense que cap arribés al seu destinatari.

Així mateix, la pel·lícula tampoc és una reflexió sobre l’efecte que les pàgines d’‘El vigilant en el camp de sègol’ van tenir entre els seus increïblement devots lectors, malgrat que avui el director canadenc Philippe Falardeau hagi repetit diverses vegades davant de la premsa que això és just el que és i que, certament, es tracti del tema que més ostentosament s’esbossa al llarg del seu metratge sense arribar a explorar-se; d’altres són l’ambient literari novaiorquès, el preu de la fama, el dolor de la pèrdua, les relacions de parella i com d’arrogants, envejosos, maniàtics i egoistes que els artistes poden arribar a ser.

Pel·lícula de Jia Zhangke

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En última instància, el que Mi año con Salinger demostra ser de forma més convincent és la història d’una jove que, en part pels consells que rep d’un dels escriptors més misteriosos i celebrats de la història –i en part perquè el seu nòvio és un cretí, el seu exnòvio toca el clarinet i transcriure gravacions d’àudio és una feina molt pesada– decideix perseguir el seu somni abans que sigui massa tard. Dit d’una altra manera, ofereix el tipus de relat d’iniciació i aprenentatge que l’excés d’ús ha convertit en fórmula. I ho fa d’una forma que resulta inequívocament convencional i rutinària malgrat que, en un intent de dissimular aquesta falta d’intrepidesa, Falardeau adorni les escenes amb ruptures de la quarta paret, fragments epistolars sobreimpresos en pantalla, escenes oníriques de ball i altres filigranes estilístiques que aporten afectació i sensibleria però no doten la pel·lícula d’una personalitat formal coherent.

¿Significa tot el que hem dit que la Berlinale s’ha equivocat a l’escollir la pel·lícula inaugural de la seva 70a edició? No necessàriament. Sense anar més lluny, hauria tingut menys sentit atorgar aquest privilegi a ‘Swimming out till the sea turns blue’, una obra infinitament superior que, no obstant, no té Sigourney Weaver en el seu repartiment ni cap al·licient per a l’alfombra vermella. També presentada avui, suposa una nova incursió de Jia Zhangke al terreny documental; en aquesta, el mestre xinès viatja a la seva localitat natal, Fenyang, per entrevistar diversos literats sorgits allà, i meditar a través d’ells sobre com la memòria i la tradició se les arreglen per resistir davant l’empenta dels processos modernitzadors.