Beigbeder busca el secret de la vida eterna

El viatge que va emprendre Frédéric Beigbeder fa uns anys a la recerca del secret de la vida eterna va tenir unes quantes parades estrambòtiques, per exemple quan en un centre d’investigació de San Francisco li van fer una transfusió de sang jove: leucòcits, eritrocítics, plaquetes i més parafernàlia vampírica de persones entre 19 i 25 anys. O quan va pagar 200 euros per la seqüenciació del seu genoma, i mentre esperava els resultats es mossegava inquiet les ungles imaginant que, qui sap, potser li dirien que en dos anys contrauria el parkinson, o en quatre l’Alzheimer. «Amb la mateixa inquietud que tens quan et manes fer l’examen de la sida i t’entreguen els resultats en un sobre tancat. Tens por, però sobretot ganes de saber». En companyia de la seva filla de 8 anys, l’escriptor francès va visitar diversos països per entrevistar «els savis que treballen en l’eternitat» i sotmetre’s a les seves teràpies, i el resultat és una estranya obra que és alhora novel·la, llibre de viatges, reportatge periodístic i, com diu ell, «novel·la de ciència no-ficció. ‘Una vida sin fin’, editada per Anagrama, va ser presentada aquest dijous a l’Institut Francès de Barcelona.

«És un reportatge sobre la vida eterna», va dir Beigbeder davant de la premsa. «Volia saber si podem o no ser immortals». L’autor de ‘13,99 euros’ i ‘Una novela francesa’ era conscient que la immortalitat és un tòpic, un dels temes favorits de la literatura, i que trepitjava un terreny amb una llarga tradició a sobre –va citar l’antiquíssim ‘Poema de Gilgamesh’, per exemple–, però va pensar que hi havia un llibre sobre aquesta utopia «que no s’havia escrit»: un elaborat des de la perspectiva dels avanços tecnològics d’aquest segle. «¿On estaria Frankenstein el 2020?», es pregunta. «A ‘Frankenstein’ es reanima un cadàver mitjançant un xoc elèctric, una cosa que llavors no se sabia que es podia fer i que avui dia és una cosa corrent. En aquest sentit, aquest llibre és igual». Qui sap, potser és normal que d’aquí a unes dècades ens allarguem una mica la vida amb sang d’alguns ben seleccionats efebs.

Deliri de rics i escriptors

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Beigbeder no ha deixat de ser Beigbeder per escriure sobre una cosa tan greu com la possibilitat de no morir: ho ha fet amb la mateixa lleugeresa i humor que recorren gairebé tots els seus llibres. «No anava a escriure una cosa seriosa sobre la mort. Hauria sigut terrible», diu. Però la mort pesa, i unes indagacions d’aquesta naturalesa no podien defugir qüestions serioses. Per exemple, que accedir a l’eternitat és una renúncia a la humanitat: implica modificar-la, millorar-la. «¿Estem disposats a fer-ho?», pregunta l’autor. O per exemple: que s’acosta un temps en què «els metges s’ocuparan cada vegada més de gent que no està malalta, que la medicina consistirà a detectar el risc per allunyar la mort». ¿Hi estem disposats? O per exemple: que la vida eterna serà un privilegi, almenys al principi, de gent rica. «Segurament el primer home que viurà més de 200 anys serà un multimilionari de Silicon Valley i no un nen del tercer món. Però aquesta diferència de classes ja existeix. Als països desenvolupats l’esperança de vida és més gran, i els rics ja tenen accés a millors tractaments. L’esperança és que en un futur les teràpies per allargar la vida siguin menys cares i més accessibles». De tota manera, «viure eternament és un deliri narcisista de rics i d’escriptors», agrega.

¿Aspira Beigbeder a la vida eterna? «Eternitzar el temps és el projecte de tots els escriptors. Sempre estem agafant l’efímer per tornar-lo permanent». Ara bé, si es tractés realment de viure per sempre, ell preferiria l’«hedonisme etern». Tots firmaríem.