Crítica de 'Domino': De Palma, o una cosa semblant

La importància de Brian de Palma en la història del cine és inqüestionable i, malgrat això (o precisament per això), resulta descoratjador comprovar el camí que la seva carrera ha pres en els últims temps. El seu nou treball, història d’un policia que persegueix l’assassí del seu company i que es veu involucrat en un complot terrorista, apunta idees sobre l’ús violent de les ideologies i sobre com la guerra contra l’islamisme tan sols ha provocat més tensió i més morts. No obstant, la pel·lícula en cap cas sembla interessada a explorar la rellevància d’aquesta premissa.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Al llarg del metratge, així mateix, l’ús que De Palma fa del tipus de recursos formals que ha convertit en segell personal (zooms, agressius primers plans, pantalles partides, seqüències climàtiques aparatoses i excèntriques) en bona mesura serveix per remarcar fins a quin punt els terroristes moderns s’han convertit en una nova i sinistra tipologia de cineastes, que se serveixen del llenguatge audiovisual per convertir les seves orquestracions de decapitacions i atemptats suïcides en art propagandístic. De nou, no obstant, en lloc de reflexionar seriosament sobre això i sobre la nostra complicitat en la glamurització de la violència, prefereix convertir els seus gihadistes/cinematògrafs en criatures purament malvades i faltades per complet de matisos.

De Palma ha lamentat públicament els seriosos desacords que va tenir amb els productors de ‘Domino’ i ha advertit que la versió final de la pel·lícula no va comptar amb la seva supervisió ni la seva aprovació, i resulta impossible saber quant va tenir a veure això amb les deficiències que queden en evidència en la pantalla. Els espais estan toscament decorats i il·luminats, i els efectes digitals tenen una qualitat insuficient. Però el pitjor és que, si bé el de Nova Jersey mai s’ha distingit com un narrador particularment precís, mai s’havia mostrat tan descurat en aquest aspecte. Aquí, el relat avança matusserament i sense ritme identificable entre situacions narratives, descartant subtrames i deixant personatges a mig construir en el seu camí. El resultat no funciona com a entreteniment absurd, a la manera de títols recents de De Palma, com ‘La dàlia negra’ (2006) o ‘Passion’ (2012). És una pel·lícula avorrida i, per tant, el pitjor que podia esperar-se d’un director com ell a hores d’ara.