María José Llergo, art flamenc exponencial a l'Auditori

Ha sigut un secret a veus durant els llargs mesos d’incubació, amb prou feines delatat en l’esfera pública per les cançons que amb comptagotes anaven lliscant a la xarxa (la primera, ‘Niña de las dunas’, el setembre del 2017), i l’hora sembla haver arribat per a María José Llergo, cantant i compositora amb moltes coses per dir entorn del flamenc i a la seva confluència amb altres estètiques i sensibilitats. Hi ha molt art, pòsit i equilibri subtil en aquesta primera obra, l’epé de set cançons ‘Sanación’, que Llergo va posar de llarg aquest divendres en una sala 2 de l’Auditori (cicle Sit Back) amb les entrades esgotades des de feia dies.

Parlem d’una artista crescuda en el flamenc, que es va traslladar del seu Pozoblanco natal, a Còrdova, a Barcelona per contrastar les seves intuïcions amb les pautes acadèmiques. No fa tant d’això, tot i que el relatiu vertigen que produeixen les seves últimes aventures pugui alimentar brots de nostàlgia. «Fa un any estava estudiant just allà», va sospirar ella, al·ludint a l’Esmuc, que ocupa una part del complex de l’Auditori, després d’obrir el concert apel·lant a l’expressió ‘jonda’ a cavall de tangos, fandangos i aquesta ‘Canción de soldados’ heretada de Chicho Sánchez Ferlosio, acompanyada per l’exquisit toc de la guitarra de Marc López.

Electrònica i melisma

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Va aparèixer després Carlos Rivera Pinto, productor del disc sota el nom de Lost Twin, i les seves bases electròniques i ritmes arrelats en el hip-hop es van obrir pas en la foscor amb el seu traç quirúrgic, insinuant un fons urbà (‘¿De qué me sirve llorar?’) o emfatitzant el misticisme (‘Soy como el oro’). El triangle hauria d’haver sigut un quartet, però David Soler, l’home del ‘pedal steel’, va ser baixa a última hora per tendinitis. Cant imperial, el de Llergo, de melisma expeditiu, natural i sense retòrica, transmetent poder i misteri, tot i que després mostrés certa innocència al veure’s complimentada per les ovacions. «¡No m’ho puc creure!».

El clímax va venir amb l’entrada en escena de la ‘big band’ de 16 integrants, incloent bateria i sota elèctric, que va elevar a noves altures tres peces d’aquest disc aventurer i purificador, entre elles aquesta composició enterament seva anomenada ‘Nana del Mediterráneo’, que María José Llergo va escriure afectada per les tragèdies que es viuen no molt lluny de les nostres aigües. Fent créixer la música, però respectant els espais, i culminant amb un ‘groove’ devastador. Peça amb aires de clàssic, que tots van haver de repetir en el bis per aclamació popular. Això no ha fet més que començar.